Moisesqb |
dilluns, 13 d'abril de 2009 | 09:06h
El en post anterior vaig començar aquesta història. Com que no la vaig acabar havia de guardar-la com esborrany però la vaig penjar per error. Ja em disculparan els amics que tenen la paciència de passar de tant en tant per aquest bloc que té la pretensió de moure'sentre l'inverossímil i el verossímil.
El cert és que deltren de les 10,43 hi baixava cada dia,indefecttiblement,un home vell i senzill, vestit de negre i encara que els seus moviments eren força hàbils s'ajudava d'un bastó. I l'home seguia en baixar del tren el mateix camí que feia jo paral·lel al riu. Ell cent metres davant o al revés. En arribar a la vella fàbrica jo m'enfilava fins al poble per un graonat que et porta al barri perfèric aquell que dèiem que està format per uns blocs de viviendes tan altes que semblen colls de girafa.
Ell, en canvi, quan era a la fàbrica vella travesava el riu petit per una palanqueta i tenia el Cementiri Municipal a dos minuts.
El cert és que deltren de les 10,43 hi baixava cada dia,indefecttiblement,un home vell i senzill, vestit de negre i encara que els seus moviments eren força hàbils s'ajudava d'un bastó. I l'home seguia en baixar del tren el mateix camí que feia jo paral·lel al riu. Ell cent metres davant o al revés. En arribar a la vella fàbrica jo m'enfilava fins al poble per un graonat que et porta al barri perfèric aquell que dèiem que està format per uns blocs de viviendes tan altes que semblen colls de girafa.
Ell, en canvi, quan era a la fàbrica vella travesava el riu petit per una palanqueta i tenia el Cementiri Municipal a dos minuts.
Com que a mi també m'agraden els cementiris i tenia una certa curiositat per una persona tan gran que arriba al poble amb tren i visita el cementiri cada dia del món vaig decidir de seguir-lo i donant voltes per aquell lloc silenciós vam començar, primer, asaludar-nos i després ja fèiem petites converses i adeusiau fins demà.
Passat un temps em vaig atrevir a comentar-li, Vós no sou del poble oi?.
No, no. Jo vinc del poble del costat. Agafar el tren i arribar aquí estic menys d'una hora i després me'n torno a dinar a casa.
Però, cada dia, cada dia, desplaçar-se per a veure sempre el mateix cementiri? És una mica inhabitual.
Aleshores els seus ulls cansats em van observar profundament i va estar un segons sense dir res,com aquell que no s'acaba de decidir a comunicar-vos un secret. Al final va parlar.
Senyor, vostè és encara jove i aquestes coses no les pot entendre gaire. Jo no vinc a veure un cementiri, que cada dia és igual. Jo vinc a veure la meva filla Laura que vamorir jove, fa molts anys. I d'ençà de la seva mort vinc cada dia i hi parlo i la veig. Veieu el castell de la carena? Baixa d'allà i aleshores jo m'assec en aquest banc, ella es posa al meu costat i parlem.
I d'on ve la vostra filla?
Això no m'ho ha pogut dir mai perquè no té les paraules que em permetrien d'entredre-ho. Em diu que no pateixi. Que està molt bé i que encara que jo no la veig sempre està al meu costat. I quan li dic que el que jovull és anar amb ella em respon que quan s'acosti l'hora que això pugui ser possible ja m'ho farà saber. Ja fa trenta anys que va morir. Però està igual que aleshores.Jove, amb aquell vestit blau cel que li serví demortalla.
No sabia què dir...Bé doncs, que tingueu sort i es faci el que desitgeu. I fins demá.
Però ja no va haver-hi demà. No em vaig atrevir més anar veure l'arribada del tren de les 10,43 i vaig canviar de rumb
Aquesta història em vingué a la memòria el Divendres passat, la vaig començar dissabte i avui l'acabo.
Divendres passat fou per a molts milions de persones, com cada any, el Divendres del Gran Dol, o si voleu de la Gran Mort Esperançada. Per a molts altres miions de persones no. Pero aquesta seria una llarga qúestió.
Passat un temps em vaig atrevir a comentar-li, Vós no sou del poble oi?.
No, no. Jo vinc del poble del costat. Agafar el tren i arribar aquí estic menys d'una hora i després me'n torno a dinar a casa.
Però, cada dia, cada dia, desplaçar-se per a veure sempre el mateix cementiri? És una mica inhabitual.
Aleshores els seus ulls cansats em van observar profundament i va estar un segons sense dir res,com aquell que no s'acaba de decidir a comunicar-vos un secret. Al final va parlar.
Senyor, vostè és encara jove i aquestes coses no les pot entendre gaire. Jo no vinc a veure un cementiri, que cada dia és igual. Jo vinc a veure la meva filla Laura que vamorir jove, fa molts anys. I d'ençà de la seva mort vinc cada dia i hi parlo i la veig. Veieu el castell de la carena? Baixa d'allà i aleshores jo m'assec en aquest banc, ella es posa al meu costat i parlem.
I d'on ve la vostra filla?
Això no m'ho ha pogut dir mai perquè no té les paraules que em permetrien d'entredre-ho. Em diu que no pateixi. Que està molt bé i que encara que jo no la veig sempre està al meu costat. I quan li dic que el que jovull és anar amb ella em respon que quan s'acosti l'hora que això pugui ser possible ja m'ho farà saber. Ja fa trenta anys que va morir. Però està igual que aleshores.Jove, amb aquell vestit blau cel que li serví demortalla.
No sabia què dir...Bé doncs, que tingueu sort i es faci el que desitgeu. I fins demá.
Però ja no va haver-hi demà. No em vaig atrevir més anar veure l'arribada del tren de les 10,43 i vaig canviar de rumb
Aquesta història em vingué a la memòria el Divendres passat, la vaig començar dissabte i avui l'acabo.
Divendres passat fou per a molts milions de persones, com cada any, el Divendres del Gran Dol, o si voleu de la Gran Mort Esperançada. Per a molts altres miions de persones no. Pero aquesta seria una llarga qúestió.
