AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Fa més de vint anys i només recordo la sed. La sed i les cases típiques de poble. I la calor. Quina calor, i quina sed. La meva avia insistia aquell dia, tota enyorada, en ensenyar-nos els recorreguts que l'aigua hi feia quan el riu en portava.
Només recordo la sed. Molta sed mentre ella ens mostrava les roques foradades per on antuvi sortia a dojo el riu Calvache al parc de Donace. Però aquell dia, aquells anys, no n'hi rajava. Les fonts seques i els camins inacabables fins deixar enrere la pols.
Jo només tenia sed i pocs anys, i la meva avia només parlava -enmig de la meva sed- d'un aigua que ja no hi era. Recordo aquella sed i els ulls d'enyorança de mi abuela, molta enyorança en tornar al poble aquell dia.
Han passat més de vint anys i avui he viatjat sola, el paisatge solejat m'escalfa les galtes a través del vidre i el verd-groc apaivaga i asserena la meva ànima. La música de la radio em distreu de cabòries i conflictes. Conduir és bona teràpia. Casi per inèrcia arribo al poble. La meva avia ja no hi és i a la família llunyana d'allà només la veig de funeral en funeral on sempre ens repetim allò de "a ver si nos vemos en mejores circunstancias". Però les circumstàncies s'han de buscar, qualsevol circumstància és millor que un funeral, i mai és massa tard ni massa lluny per tornar.
Arribo i no sé ni on buscar, les cases de poble que jo recordava són esbossos i retalls infantils. Sé els noms, cognoms, malnoms, vincles i parentius, pregunto al bar. De seguida me'n donen noticies i m'hi veig asseguda a taula davant de migas i gachas, com aquell dia de fa vint anys.
De cop comença la sed una altre vegada, però avui l'aigua ha tornat, el riu corre i les fonts calmen als assedegats. Ells vells que m'hi queden m'ensenyen les esquerdes a les roques per on torna a brollar vida, i el verd i el murmuri transparent de l'aigua m'amera de pau. Ells vells que m'hi queden m'expliquen històries i me'n parlen amb aquell castellà només comprensible pels que ens hem alletat d'ell encara que sigui de fora estant. Darrera de cada paraula, de cada gest, de cada arruga, darrera d'aquell accent tan propi, torno a sentir la meva avia. Ella ja no hi és, l'aigua sí...
Només han estat dos dies escassos, dos dies estranys, dos dies estrets al temps, desconnectada de tot. Dos dies fent un camí de retrobada. Un camí potser l'únic possible, l'únic camí necessari... un camí de tornada a l'orígen, d'avançada cap a l'epicentre propi, al punt zero, allà on tot comença i on tot encara és possible.
Un camí dolç i amarg marcat serenament per absències i presències. Tant de bo ella hagués pogut tornar a sentir l'aigua sortir de les roques, haguès pogut beure amb mi a la font de pedra vora el riu compartint amb ella sensacions i descobriments... Però, a vegades crec que d'una manera o altra, ja ho hem fet, d'una manera o altra ho farem de nou...
De tornada a Madrid, per petites carreteres secundaries entre poblets i poblets no menys petits, amb el sol de cara cap a ponent, he respirat per fi serenor.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
