Potser la fe mou muntanyes però segur que no cura constipats. Divendres 10 d’abril del 2009, per als cristians Divendres Sant, són tres quarts d’onze de la nit i els sons dels tambors han deixat de sentir-se perquè la pluja és més forta que no pas el brogit que produeixen els cops de maces i baquetes. Els centenars o milers de fidels –o aficionats a la música- que toquen continuen fent sorolls estridents de marxa militar davall de la pluja que ja no és anecdòtica. Demà, una bona colla d’ells covaran un constipat dels bons. La fe, ja se sap, malgrat els miracles dels sants i els pegats dels beats, té aquestes coses, et fa perdre el món de vista i els virus ho aprofiten. En tot cas, les farmàcies faran l’agost en ple abril; i això no ho podem qualificar de miracle? I és clar que sí.
Em diu un excompany de feina que se sent molt bé quan arriba Setmana Santa a Tarragona i que aquest any toca intentar sortir de l’atur, caminar les cinc hores preceptives de penitència i demanar feina. Doncs endavant, a demanar feina, que no li costarà massa perquè alguns dels que en tenen o que en tenien per repartir participen de la processó carregant pesats cordons o presidint lluïdes presidències. Ja se sap, els anys del totxo i els inversors han fet que una nova classe de supercreients destaqui entre creus, llances i espelmes. I és que la majoria de confraries tenen al capdavant gent pietosa i gent rica (alguns les dues coses alhora), amb possibles o que creu que en té, de creu. A Reus, sense anar més lluny, un reconegut empresari creador de feina i de riquesa, amb creu i tot, ha estat el pregoner d’enguany, un senyor segur que passarà per l’ull de l’agulla quan li arribi l’hora. Algú potser un dia explicarà aquesta estranya relació entre els que no havien de passar per l’ull d’aquesta famosa agulla que no admet rics i les processons per recordar la mort de Crist. Potser els camells? Ho ignoro, sóc pas mestre jo.
Llegeixo en diverses publicacions del Camp, de paper i digitals, un munt de qualificatius per a les processons d’aquests dies que em fan dubtar sobre qui els ha escrit, si periodistes i informadors o capellans i místics creients. Parlen de fe, de devoció, de passió per
Jo no tinc la raó perquè no hi ha una sola raó, però sí que tinc la meva raó i aquesta es construeix damunt de coses materials, comprovables i físiques. No es fruit de supersticions, ni d’històries inventades per ningú, ni de la fe. No crec en res que no sigui material o, quan es tracta de persones, en les seves potencialitats positives; per això confio en cada una d’elles quan no esdevenen bens. Respecto les creences de tothom però quan no les comparteixo vull tenir la llibertat de dir-ho en veu alta perquè fer-ho forma part de la meva llibertat d’expressió i aquesta és bàsica, tal com ho són les de la resta de persones que m’envolten i que no m’envolten. Per això, no em ve de gust callar mentre veig els amos desfilant pels carrer enmig d’una multitud que els manté en el lloc principal de la “festa”, acomboiats per unes autoritats civils que s’arrengleren amb un pensament religiós basat en l’irracional que financen i promouen, escoltats per unes confraries que s’engalanen entre la fe i el folklore que diuen recuperar.
No vull oblidar que l’ocupació del carrer, amb la immensa participació popular de què gaudeixen les processons de Setmana Santa aquests dies, es posa al servei d’una testa coronada ultraconservadora d’una estructura piramidal i autoritària que, si no fos per tot aquest muntatge que avui l’envolta i per l’obediència apresa al llarg d’anys i panys, la majoria no dubtaríem a qualificar de promotora de la mort i repressora dels desitjos que ens fan més humans. En dies com aquest, a més, s’envolta d’una explícita iconografia de la mort, que lloa i utilitza per prometre’ns que darrere de la mort del cos hi ha una altra vida de l’ànima però, compte!, ells tenen la clau de pas sota control. I només l’obren a qui calla, es resigna i pateix en la seva vida terrenal seguint l’exemple que ens expliquen que va donar el fill del seu Déu en una nit com aquesta.
Res, que llegia el bloc, he vist que hi havia hagut rebombori amb el teu escrit de Setmana Santa ... I jo, addicta al morbo, l'he anat a cercar... A mi m'ha encantat!
La fe és una qüestió, la Semana Santa una altra i els caparutxos, timbalers i processons un altra de ben diferent.
Que de tres coses que podrien arribar a ser bones si les barretxes s'en pot quedar una de ben coenta i dolenta.
Per ells la festa grossa ha estat la festa de tota la semana amb la celebració de la mort.
Mentre que per ací la semana grossa de festa és la Pasqua per a celebrar la ressurrecció a la vida.
Només una aldea (Cesse) poblada per irreductibles íbers es defensa ara i sempre de l'invasor amb una poció màgica que els fa invencibles:
El CERVELL!!! ( parafrasejant la cançó "No somos nada" de La Polla Records). A Tarragona nantros sabem el que fan i desfàn, els veiem cada dia, Tarragona és la capital però és com un poble, i mentre ells i elles llueixen les millors i riques gales serioses a una sant processó folklòrica i ciristiana, nantros esperem, tenim paciència, ens defensem sense por, la por que ells i elles uitlitzen per tenir-ho tot controlat, tot? No podràn controlar la seva degeneració, la seva depravació, la mostren amb autoritat i seguretat de que mai ningú podrà dir-los que ells són els representants del diable més maléfic encar que sotin portant el Crist gros devant de tot, que aquesta ciutat hauria estat la Nova Jerusalem (això deia San Manel Montero o també conegut com el Bob marley de Tarragona) i ara mateix és l'exemple més clar de la Babilònia apocalíptica.