antoni.vives |
dijous, 9 d'abril de 2009 | 18:00h
Sentir parlar Mª Teresa Fernandez de la Vega de cooperació fa més aviat angúnia. La vicepresidenta primera del govern de l'Estat ha dit que un dels propòsits fonamentals del canvi de Govern és que ha de contribuir a generar un pas de la cultura de la reivindicació a la cultura de la cooperació per part de les autonomies.
Els catalans sabem molt bé què vol dir cooperar amb Espanya, molt per damunt de les nostres possibilitats. Si la Sra. Fernandez volgués dir amb el que diu que per fi s'ha acabat que Catalunya pagui la festa, encara ens entendriem . Però no vol dir això, és clar que no.
Torno per tant a la gran biografia d'en Trias Fargas escrita per en Jordi Amat: Catalunya ha de ser capaç de bastir una estratègia a llarg termini que no consisteixi a fer veure que negocia per al final perdre-ho tot, o no guanyar gairebé res. La pressa auto-imposada no duu enlloc.
Quan la negociació és una impostura de tal magnitud que el negociador s'atreveix a escarnir-nos amb declaracions com les referides més amunt, vol dir que el que cal canviar és el paradigma mateix de relació amb l'Estat. I això voldrà dir plantejar-nos del tot, des del nacionalisme, com podem influir de debò en el canvi estructural d'Espanya. No s'hi val a dir "ens plantem" quan els altres et miren amb cara sorneguera i et diuen: "pobre noi..."
Els catalans sabem molt bé què vol dir cooperar amb Espanya, molt per damunt de les nostres possibilitats. Si la Sra. Fernandez volgués dir amb el que diu que per fi s'ha acabat que Catalunya pagui la festa, encara ens entendriem . Però no vol dir això, és clar que no.
Torno per tant a la gran biografia d'en Trias Fargas escrita per en Jordi Amat: Catalunya ha de ser capaç de bastir una estratègia a llarg termini que no consisteixi a fer veure que negocia per al final perdre-ho tot, o no guanyar gairebé res. La pressa auto-imposada no duu enlloc.
Quan la negociació és una impostura de tal magnitud que el negociador s'atreveix a escarnir-nos amb declaracions com les referides més amunt, vol dir que el que cal canviar és el paradigma mateix de relació amb l'Estat. I això voldrà dir plantejar-nos del tot, des del nacionalisme, com podem influir de debò en el canvi estructural d'Espanya. No s'hi val a dir "ens plantem" quan els altres et miren amb cara sorneguera i et diuen: "pobre noi..."
