xcapdevila |
dissabte, 18 d'abril de 2009 | 17:33h
"Que si ara és un bon moment per comprar un cotxe. Que si gairebé te'ls regalen. Que si surt més barat un cotxe ara que l'últim que vas comprar-te fa 12 anys. Que si la tele no para d'anunciar cotxes per poc més d'un milió de peles. Que si el govern incentiva al sector. Que si un cotxe de 10.000 euros pots pagar-lo en 5 anys sense ni un cèntim d'interès. Que si li posem bluetooth pel mòbil, que si MP3, que si un Ipot, que si llantes d'aleació ... que si vols el de la botiga et regala fins i tot la dona. Que si per vendre són capaços de tot... "
Oi que fa dies que sentim aquesta cantarella?
Doncs tot això és... MENTIDA !
Comprar-se un cotxe avui és més complicat que mai. En tot cas molt més del que ho era fa uns mesos, quan la bombolla estava tan inflada que lligàvem els gats amb salsitxes de delicatessen. I és que sembla que no hi hagi cap inerès en vendre, és que sembla que no te'l vulguin vendre.
On és la crisi del sector automobilístic? On són les ajudes del govern per dinamitzar la indústria atomobilística? On és la iniciativa de la lliure competència i del mercat en un sector que per sobredimensionat necessita reconvertir-se? I aquells bancs tan amables quan m'envien ofertes perquè em faci la VISA-Oro, per què m'han posat tantes pegues perquè pugui comprar-me un cotxe?
Jo volia un cotxe nou i quasi no m'han deixat. En concret, vaig començar a intentar-ho després de Nadal amb la intenció de tenir-lo el 4 de febrer. Avui, per fi, me l'han donat quatre mesos desprès. Sort que porta climatitzador-de-serie perquè el vaig demanar quan nevava i l'estrenarem per anar a la platja.
Al "Polònia" aquesta setmana feien conya de com estan de buits els concessionaris,... els hi puc proposar algunes idees perquè segueixin amb el tema : http://www.tv3.cat/pprogrames/polonia/polSeccio.jsp?seccio=video".
Vaig començar a mirar concessionaris sense estar gens decidit ni per cap marca. Volia un cotxe més petit i ben equipat que el que tenia, que li agradés al Jofre, que fos segur i no fos massa car. A la primera botiga on vaig entrar, el venedor v començar a posar pegues: "diessel, per què el vol dièssel?, aquest model no se si en quedarà algun en cap magatzem; no sé quants mesos li podem trigar en servir-lo...". A la segona, em van dir "torni un altre dia que ara el noi que porta aquests models no hi és i jo en porto uns altres". De la tercera vaig marxar després d'esperar mitja hora sense que ningú se m'apropès a dir-me bon dia. A les següents, em van ensenyar alguns models que m'agradaven i fins i tot em van prendre nota de les dades i em van fer plans de finançament; però en una va ser impossible tornar-hi a veure el cotxe triat, a una altra em deien que ja l'havien venut o que l'havien de construir "a la carta" i trigarien quatre mesos en servir-lo; cap va dignar-se a trucar-me per insistir-me, veure si encara estava interesat o millorar-me l'oferta.
Quan finalment vaig trobar un concessionari amable i professional (gràcies a la intervenció d'uns amics que em van recordar que un amic comú era l'amo) vem fer tractes de seguida, triant el millor model, amb tots els complements i el millor preu. Aleshores va començar el calvari bancari.
El govern incentiva la venda de cotxes amb el Pla VIVE, pel qual un banc per acord amb l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) t'avança 10.000 € (10.000 tampoc 10 milions!) a tornat en 5 anys sense cap interès; amb la qual cosa el cotxe et surt pel preu de la diferència (una entrada assumible si és dels mitjans) i unes quotes mensuals d'uns 150 €; un xollo. Però els bancs de les financeres (i no diré noms) que es veu que això de posar calers sense interessos no els hi fa cap gràcia et posen totes les trabes del món perquè no puguis accedir a l'ajut del govern, que tenen l'obligació de donar-te: que si la nòmina té poca antiguetat (els que treballem per obra i per projectes anem renovant els contrates), que si el document amb l'historial laboral (3 mesos d'atur en 32 anys de cotitzacions) igual l'havia falsificat, que si tenir propietats immobiliàries no es prou garantia, que si necessita l'aval d'un familiar... Desesperant i humiliant, tant que més d'un cop vaig dir-li a l'amable comercial: "saps què? doncs no me' compro !".
Quan ja estava disposat a comprar-lo, si em deixaven, pagant-lo al comptat i renunciant als ajuts que dóna el govern amb els impostos que jo li pago, una nova intervenció dels meus amics i d'un altre amic comú, va moure fils prop de la direcció d'un banc (que no és dels que treballaven amb les financeres, però sí que és el que a mi sempre m'ha tractat bé) i en menys de 24 hores es va resoldre el crèdit ICO per al Pla VIVE. I, malgrat que la Setmana Santa ho ha endarrerit, en 10 dies m'han donat el cotxe.
Ja ho dèia en Thomas Jefferson. I això que els bancs de fa 200 anys no debien ser tan poderosos com els d'ara.
El cotxe havia de coincidir amb l'aniversari del Jofre, al febrer. Al final -amb retard- també ha servit per celebrar el seu sant que és a l'abril. De fet, el cotxe és seu, jo a partir d'ara no tindre cotxe... i amb aquest plan segur que no me'n compraré mai més cap.
Quan finalment vaig trobar un concessionari amable i professional (gràcies a la intervenció d'uns amics que em van recordar que un amic comú era l'amo) vem fer tractes de seguida, triant el millor model, amb tots els complements i el millor preu. Aleshores va començar el calvari bancari.
El govern incentiva la venda de cotxes amb el Pla VIVE, pel qual un banc per acord amb l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) t'avança 10.000 € (10.000 tampoc 10 milions!) a tornat en 5 anys sense cap interès; amb la qual cosa el cotxe et surt pel preu de la diferència (una entrada assumible si és dels mitjans) i unes quotes mensuals d'uns 150 €; un xollo. Però els bancs de les financeres (i no diré noms) que es veu que això de posar calers sense interessos no els hi fa cap gràcia et posen totes les trabes del món perquè no puguis accedir a l'ajut del govern, que tenen l'obligació de donar-te: que si la nòmina té poca antiguetat (els que treballem per obra i per projectes anem renovant els contrates), que si el document amb l'historial laboral (3 mesos d'atur en 32 anys de cotitzacions) igual l'havia falsificat, que si tenir propietats immobiliàries no es prou garantia, que si necessita l'aval d'un familiar... Desesperant i humiliant, tant que més d'un cop vaig dir-li a l'amable comercial: "saps què? doncs no me' compro !".
Quan ja estava disposat a comprar-lo, si em deixaven, pagant-lo al comptat i renunciant als ajuts que dóna el govern amb els impostos que jo li pago, una nova intervenció dels meus amics i d'un altre amic comú, va moure fils prop de la direcció d'un banc (que no és dels que treballaven amb les financeres, però sí que és el que a mi sempre m'ha tractat bé) i en menys de 24 hores es va resoldre el crèdit ICO per al Pla VIVE. I, malgrat que la Setmana Santa ho ha endarrerit, en 10 dies m'han donat el cotxe.
Ja ho dèia en Thomas Jefferson. I això que els bancs de fa 200 anys no debien ser tan poderosos com els d'ara.
El cotxe havia de coincidir amb l'aniversari del Jofre, al febrer. Al final -amb retard- també ha servit per celebrar el seu sant que és a l'abril. De fet, el cotxe és seu, jo a partir d'ara no tindre cotxe... i amb aquest plan segur que no me'n compraré mai més cap.
potser algun dia hem faran falta.
no t'els deixis perdre, segur que t'estimen molt.
Fins aviat Berlinès.
Això et passa, per ser tot un potentat, amb xollos i propietats.
Per gaudir d’aquestes avantatges hauries de ser un privilegiat ‘mileurista’ amb nòmina i antiguitat, encara que tinguessis tots els malts de cap del mon per arribar a fi de mes, això ja seria el teu problema (se’n desentendrien el concessionari, el banc i el govern).
Nen, ja tens una edat, no siguis Peter Pan. El temps en que entraves en un concessionari i et tractaven com un client, fa molts anys que varen passar. La publicitat no te la pots creure, tot i llegint la lletra petita quasi impossible de veure; del govern que et puc dir que no sàpigues (tirant pilotes fora, per anar no se sap bé on..), sort que el dia de Sant Jordi vindrà el Pepiño, en Montilla li regalarà la rosa, i segellaran amb un llibre el pacte de ‘calderilla’, fet amb molt, molt d’amor.