El FC Barcelona presentarà demà Barça, estic boig per tu, una versió ad hoc de la famosa cançó de Sau, convertida en himne de tota una generació de catalans. És una conseqüència lògica de 30 anys de democràcia que al Principat han aprofitat, entre d’altres coses, per crear un teixit musical autòcton equiparable al de molts altres països “normals”, i en el qual s’inclouen tota mena d’estils, fins i tot el més reeixit entre els joves: el pop-rock. Ara, el FCB incorpora una peça que forma part de la banda sonora del país, i que tothom pot fer seua sense gaires problemes. Mentrimentres, els habituals de Mestalla ens hem d’acontentar amb un himne sarsueler i carrincló que va nàixer ja tronat l’any 1994, amb motiu del 75è aniversari del club. Ara n’hem fet 90, però continuem igual.
I
és que a Mestalla no comptem amb músiques nostres, perquè no les hem
composades, o no ens les han deixades composar, o, pitjor encara, sí que han
estat composades, però alguns han fet el possible perquè no ens arribaren,
perquè no poguérem escoltar-les. El resultat és que la banda sonora de la
majoria de valencians de la meua generació (els que freguem els 30 anys per
damunt o per sota), l’única banda sonora que han paït en una ja vida ja
considerablement extensa ha estat una de castellana, purament espanyola.
És
clar que de bons grups i solistes hem tingut uns quants. I sobretot en tenim a
hores d’ara, quan els valencians han esdevingut el nucli més creatiu del
panorama musical en català dels darrers anys. I tanmateix continuen vetats pels
nostres polítics i mitjans de comunicació públics. S’ha fet habitual la
reivindicació de música en valencià en una de les concentracions juvenils més
populars de la ciutat de València, la mascletà, però la senyora alcaldessa fa
com que no escolta. Quina musica en valencià? Si ja tenim en Vicente Ramírez!
Fet
i fet, a Mestalla, quan hem de fer exaltació de l’orgull patri, només ens resta
el recurs a la cançó popular en la seu versió xurra, que en dic jo: cantar la
tornada de La manta al coll i el cabaçet per
continuar amb un “laralalalaralala” delatador que omple la resta de la música.
La memòria popular de la grada de Mestalla majoritàriament no arriba a més.
De
tant en tant, algun grupet amb poca feina mira de posar en circulació un nou
himne que es guanye l’opinió de la grada. Significativament, s’acaben estenent
més les versions en castellà. Però al final tots cauen, tard o d’hora, en
l’oblit. Més d’un xoto de pro m’ha reconegut, en veu baixa, que l’himne del
Barça... això sí que és un himne. Llàstima que siga del Barça. I tanmateix,
sempre ens podria quedar l’opció d’adoptar un himne de la nostra generació, de
música valenciana i actual, com fan ara els culers. Ai, no! Que no en tenim, d’això!
O sí que en tenim, però ens ho han segrestat.
Al
cap i a la fi, el pitjor de tot és que la grada de Mestalla no en fa cabal. No
passa res, al final acabarem adoptant una cançó o altra. I tindrem himne. I ens
vindrà prestat de la movida madrileña. Que aquesta sí la vam escoltar.
Salut, i a vore quan ens fem unes birretes.