“En Zakhar Pàvlovitx hauria volgut dir a en Saixa: no pateixis amb els llibres que, si tinguessin res de seriós a dins, ja faria temps que els homes s’abraçarien els uns als altres”: pàg.72, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)[així i aquí comença l'aventura hel·lènica, que com ja vam explicar-vos allà, cedeix una tribuna presidencial en aquest bloc a n'Helena Morén Alegret]
El dilluns 30 de març vaig anar amb l’Elisenda Soriguera, àlias poc-moderna, a la presentació del llibre citat, Txevengur, a l’Heliogàbal. Hi llegien fragments en Martí Sales (Els Surfing Sirles) i el poeta Enric Casasses –entre el públic, hi havia en Pau Riba i Ramon Faura (Le Petit Ramon), entre altres–. Aquest és només un dels molts esdeveniments (i, sobretot, concerts) que hem assistit juntes, alguns dels quals es recullen a les pàgines de la revista Enderrock, mes a mes.
El cito perquè em serveix per al començament de la meva primera “okupació” en el bloc de la poc-moderna. Ella gentilment m’ha cedit un espai (en vista que no em decideixo a fer jo un bloc) un cop a la setmana (ja veurem, si compliré amb la seva invitació). L’objectiu és parlar de poetes i cantautors, de poesia i música. Un cop més, amb l’únic ànim del periodista: divulgar i fer d’intermediari entre els creadors i els lectors o oients. Hi ha qui això li dóna molta transcendència, però n’hi ha que ho consideren paper per embolcallar o, directament, anar al terra de la casa fregada...
El meu primer contacte real (vull dir, no a l’escola) amb la Poesia va ser l’ocasió en què vaig conèixer de l’existència d’Enric Casasses. Va ser a través d’un reportatge al diari sobre Polipoesia del moment i, amb una amiga, encara adolescents, vam anar a veure’l al desaparegut teatre Malic –una capsa de mistos–, ell recitant dalt d’una cadira. És la primera postal. Anys després el coneixeria personalment als Premis Octubre de València (l’any 1994 o 1995), en un recital que s’havia de fer a una plaça, crec recordar, i va acabar fent-se en un teatre. Dos poemes em van xocar (resulta que estan al llibre Començament dels Començament i ocasió de les ocasions), eren aquests:
Sextina
Dóna'm dóna'm
dóna'm aire
dóna'm cerca
dóna'm corda
dóna'm quasi
dóna'm mata'm
Mata'm mata'm
mata'm dóna'm
mata'm quasi
mata'm aire
mata'm corda
mata'm cerca
Cerca cerca
cerca mata'm
cerca corda
cerca dóna'm
cerca aire
cerca quasi
Quasi quasi
quasi cerca
quasi aire
quasi mata'm
quasi dóna'm
quasi corda
Corda corda
corda quasi
corda dóna'm
corda cerca
corca mata'm
corda aire
Aire aire
aire corda
aire mata'm
aire quasi
aire cerca
aire dóna'm
Dóna’m aire
cerca corda
quasi mata'm
CANÇÓ
L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu...!?
L'únic déu és la lluna!
Dóna'm dóna'm
dóna'm aire
dóna'm cerca
dóna'm corda
dóna'm quasi
dóna'm mata'm
Mata'm mata'm
mata'm dóna'm
mata'm quasi
mata'm aire
mata'm corda
mata'm cerca
Cerca cerca
cerca mata'm
cerca corda
cerca dóna'm
cerca aire
cerca quasi
Quasi quasi
quasi cerca
quasi aire
quasi mata'm
quasi dóna'm
quasi corda
Corda corda
corda quasi
corda dóna'm
corda cerca
corca mata'm
corda aire
Aire aire
aire corda
aire mata'm
aire quasi
aire cerca
aire dóna'm
Dóna’m aire
cerca corda
quasi mata'm
CANÇÓ
L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu...!?
L'únic déu és la lluna!
L’any 1996, Casasses –que aleshores havia anat a viure a Berlín– va venir a presentar el seu poemari Calç a l’Heliogàbal, de Barcelona. Havia guanyat per aquest el premi Carles Riba, però els assistents a l’acte distaven de ser els intel·lectuals que se solien veure pels mitjans de comunicació. Ara bé, allà hi havia una persona molt important per a Casasses, com a mestre, Àngel Carmona (1924-1997), un altre dia, intentaré parlar del que he sabut d’ell), amb qui jo només arribaria a creuar un parell de frases, però. L’altre pilar per al poeta va ser el seu pare, Enric Casassas i Simó (1920-2000).
Des de l’any 1996 fins a finals del mil·leni (i encara... tot el que hi ha avui, ve d’allà i de més enllà, quan es van fer recitals amb noms tant evocadors i ja mítics com ‘O així’ o ‘Sopa negra’), es van celebrar molts recitals a Barcelona i arreu dels Països Catalans, gràcies a l’energia d’artistes i activistes (de vegades terroristes) culturals com Jordi Pope, Eduard Escoffet, Víctor Nik (Marute, com a pintor), Joan Vinuesa, Neus Dalmau, David Castillo, Josep Pedrals, Carles Hac Mor i Esther Xargay, Jordi Ribas Boldú... Sovint a través d’ells vam conèixer la poesia d’ells i també de Dolors Miquel, Gerard Horta, Albert Mestres, Roure, Jaume Sisterna, els germans Roig (Albert i Josep Ramon), Accidents Polipoètics, Noel Tatú, Jordi Vintró, Andreu ‘Sito’ Subirats, Marc Romera, Tomàs Àrias, Núria Martínez-Vernis, Francesc Bombí, Martina Escoda, Albert Balasch... i, s’anirien afegint també cantants com Pau Riba i Gerard Quintana.
Moltes vegades ells han fet de rapsodes d’altres poetes i ens mostren la gran poesia catalana del segle XX i de tota la nostra història literària (per no allargar, no diré la forana*): de Ramon Llull a Jacint Verdaguer, passant per Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà, Mercè Rodoreda, Víctor Català, J.V. Foix, Josep Carner, Pere Quart, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Maria Mercè Marçal...
Per acabar i “centrar” aquest primer post –amb poques paraules, com demana un bloc– en la figura de Casasses, diré que hi ha una vintena de poemaris editats d’Enric Casasses, i que se’l coneix molt arreu perquè ha recorregut i recorre la geografia catalana com ningú, fent servir i fent sentir la llengua en totes les seves possibilitats. Així, donant-se a conèixer, també ha arribat a ser força musicat, i alguns dels que ho han fet són: Santi Arisa, Miquel Gil, Pomada, Gerard Quintana, Miguel Poveda i sobretot els seus treballs conjunts o a tàndem amb Manel Pugés [El pa de navegar, Zanfonia, 1999], Feliu Gasull [cantata La tonalitat de l’infinit, Star Music, 2001] i amb Pascal Comelade [La manera més salvatge, DiscMedi, 2001].
*una excepció cal citar aquí: Antonin Artaud, que va escriure Heliogàbal o l’anarquista coronat...
Helena Morén Alegret
Barcelona, abril de 2009.
