La plorera que ja sabia jo que m'agafaria ha arribat en tornar a casa, la casa que anit tremolava com si fóra de paper. Hem posat la tele, està caient una calamarsada a l'Aquila, sobre la gent que continua traient pedres, acaben de traure sis joves vius de les runes de la casa de l'estudiant, fa deu minuts ha hagut una rèplica 4.1, no ha parat en tot el dia de tremolar (tot i que ací a Roma no s'ha notat). No exclouen que en puguen haver de tant o més fortes que la d'anit, estan contínuament donant instruccions per als primers segons de la scossa. Estic molt cansada, hui he treballat en automàtic, com al·lucinada, em fa molta pena la gent que ho ha perdut tot, hi ha més de 50000 persones que només tenen el pijama que porten i una manta que algú els ha donat, hi ha gent en pijama traient runa des d'anit, hi ha gent que està traient pedres perquè sota estan les persones que estima, o no, o només perquè sota potser n'hi ha algú, hi ha gent cridant un nom des de fa quasi vint hores. Tinc pena, tinc ràbia (contra la terra?) i tinc por, tinc molta por.
«I el joc de la constància implica principalment endurar amb paciència les contrarietats, quan no hi té més remei», Montaigne, Assaigs, llibre i, capítol xxiii.
Un dia trist, personalment l'he viscut amb molts nervis, patint.
Gràcies pel comentari d'abans, m'has fet entendre que en aquestes situacions el primer que falla són les comunicacions, i potser aquella trucada que no arriba és un bon senyal.
Per una estudiant que ha tornat a Barcelona hem sabut que al pis de la meva amiga estan tots bé, però tampoc podem confirmar res perquè aquesta noia no la coneixia personalment. Així que seguim esperant, però com a mínim veiem les coses una mica millor.
Poc puc dir. M'he despertat sentint la notícia, i compungeix el cor. Contra què? Contra res. En aquestes situacions no es pot culpar res. Només esperar que no torne a passar, i esperar que la impotència es difumine. Ho sent molt, Marieta.
Les imatges són esgarrifoses i només pense en els poblets prop de l'Aquila. Encara no en saben res ? La natura quan s'encabrita fa por, molta por, perque ens sentim febles, poca cosa, res. Els poderosos creuen que tot ho poden fer amb els diners i el poder, però no ... de sobte la terra tremola, el cicló comença el seu camí, les ones inunden les costes, l'aigua baixa per els rius i s'emporta tot el que trobe, i quantes vides s'hauràn perdut ? Segueixo al vostre costat !
Una forta abraçada per tothom.
Marga i David.
Gràcies pel comentari d'abans, m'has fet entendre que en aquestes situacions el primer que falla són les comunicacions, i potser aquella trucada que no arriba és un bon senyal.
Per una estudiant que ha tornat a Barcelona hem sabut que al pis de la meva amiga estan tots bé, però tampoc podem confirmar res perquè aquesta noia no la coneixia personalment. Així que seguim esperant, però com a mínim veiem les coses una mica millor.
Ànims, i que s'acabi ben ràpid aquest malson.
PD: Al telediario han tret una estudiant espanyola que parava a l'Aquila i tot allò que ella explicava feia molta, molta por.
Segueixo al vostre costat !