Idees força com que la televisió és una finestra oberta al món, o frases recurrents com la d’aquell inefable periodista espanyol que en acabar el seu informatiu ens repetia allò de “así son las cosas, y así se las hemos contado”, han ajudat ben poc en la imprescindible tasca d’educació visual i mediàtica de la societat. No entenc com en el segle XXI, el de l’omnipresència de les tecnologies de la informació, a les escoles, juntament amb les matemàtiques o la llengua, el coneixement dels mitjans de comunicació no ha esdevingut una assignatura bàsica. I d’això es ressent també l’espectador de documentals, que busca allò que no podrà trobar-hi mai: la realitat.
Amb
aquesta obsessió per la realitat objectiva, per una televisió que suposadament
ens ofereix el món sense intermediaris, l’espectador es mostra més exigent amb
els gèneres “de realitat” (fonamentalment notícies, reportatges i documentals).
I acaba penalitzant la falta d’objectivitat. Doncs mire, no, cavaller (o
senyora), ni som, ni podem, ni pretenem ser objectius. Perquè el documentalista
construeix un discurs sobre la realitat amb els materials que té al seu abast.
Perquè la realitat (si seguim les tesis de la construcció
social de la realitat que arreplega la moderna sociologia del
coneixement, tot i que aquest és un tema que requeriria de moltes pàgines) és
una construcció social feta a base de un consens més o menys generalitzat i a
partir de tot un seguit de discursos sobre la realitat que pugnen per guanyar
primacia. Aquestos discursos troben moltes vies de difusió. La principal, però,
són els mitjans de comunicació. Per això és tan important conèixer-ne el
funcionament.
Un
documentalista sempre ofereix la seua visió sobre un segment de la realitat. Òbviament,
aquesta visió està condicionada per pressupostos ètics, ideològics i morals. El
que sí se li ha d’exigir és honestedat en la construcció del discurs, evitar-ne
la manipulació entesa com a voluntat conscient d’engany. Perquè de la realitat
només podem bastir discursos. I els discursos són construccions humanes
subjectives.
Al
llarg de la història del cinema documental s’han produït molts assajos per
desemmascarar la “transparència” d’un gènere que suposadament ens menaria
directament a la realitat. El més reeixit ha esdevingut un subgènere molt
recomanable per als espectadors interessats: allò que els anglosaxons van
batejar amb un toc d’humor com a mockumentary,
i que a casa nostra coneixem com a fals documental. N’hi ha molts exemples,
però per recomanar-ne un triaré Forgotten Silver
(Peter Jackson, Nova Zelanda, 1995).
Tot
i que no cal arribar a propostes tan extremes per reconèixer l’essència
discursiva del documental. Recentment he revisionat Capturing the Friedmans (Andrew Jarecky, EUA, 2003), que m’ha tornat a enlluernar
com la primera vegada. El film segueix una investigació d’un cas de pederàstia
dels anys vuitanta que va produir l’ensorrament d’un nucli familiar americà modèlic
arran de les acusacions contra el pare i el fill menor. Una caiguda que va ser
filmada en directe per la pròpia família amb una càmera domèstica i que permet
observar-ne la descomposició a través de les discussions internes. El més
interessant del film és la sensació final que, tot i no arribar a tindre en cap
moment la certesa de la culpabilitat dels protagonistes, el discurs fílmic
condueix l’espectador a través d’una reflexió sobre la culpa, la innocència, la
psicologia dels personatges, els discutibles mètodes de la investigació
policial, etc. Al final poc importa per a l’espectador si han estat culpables o
no, perquè la proposta argumental del discurs documental supera a bastantment
la transcendència del cas concret.
ha fet la televisió espanyola en el seu intent de crear una realitat
nacional espanyola, o la TV3 en la creació d'una realitat nacional
catalana durant els governs de CiU. Actualment tenim un exemple molt
grolles i indigne de modelar la realitat en Canal 9. Cada mitjà de
comunicació té origen en una font de poder que crea discursos propis de
realitat en funció dels seus interessos.
Ací el problema és
aconseguir una majoria d'edat mediàtica de la societat -ara mateix en
som ben lluny- perquè els ciutadans puguen fer un consum responsable
dels mitjans de comunicació que els permeta no confondre els discursos
sobre la realitat -que la basteixen- amb la realitat mateixa, que és
fruit d'un feble consens social.
Gràcies.