Un cop hem donat per tancat el balanç dels 30 anys d'autonomisme i hem començat, amb la ponència de Ferran Requejo, a analitzar les opcions de futur, la participació de les persones que segueixen l'àmbit comença a fer-se notar. Recordeu que hem habilitat un espai d'opinió on destaquem alguns dels comentaris que ens feu arribar o bé al bloc del 3ccp o bé al grup del Facebook o bé a qualsevol altre espai de què disposeu. D'altra banda, demà dissabte a les 12 del migdia es farà a l'Ajuntament de Tona (c. Font, 8-10) la segona trobada de l'àmbit.
Entre les darreres aportacions al debat, sembla que la ponència més comentada és la que Jaume López ha presentat sobre Infraestructures. Precisament avui López és notícia perquè ha presentat la dimissió com a president de la PDD. Aquesta setmana, a més, ha protagonitzat un debat a Òmnium sobre dret de decidir, autodeterminació i sobiranisme. A propòsit, doncs, del seu text, un parell de comentaris de Daniel Vives i Ricard Mollà han enriquit el debat.
F.Requejo conclou en la seva ponència que entre els escenaris "d'acomodament " de Catalunya dins d'Espanya, el millor "en teoria" seria el federalisme plurinacional. Però res no el porta a creure que Espanya evolucioni vers un model de democràcia nacionalment pluralista i superior al que ara tenim. Més aviat el contrari. Per començar no ha acceptat que en l'Estatut de 2006 l'Estat reconegui plenament que Catalunya és una nació, la qual cosa saben que seria l'avantsala per a l'exercici del dret a l'autodeterminació, dret reconegut en l'art. 1 del dos Pactes Internacionals de 1966, derivats de Declaració Universal dels Drets Humans, pactes vinculants i que Espanya va signar el 1977. Espanya des del 1714 sempre ha considerat Catalunya com una possessió seva irrenunciable: "los votos socialistas catalanes son nuestros", Zapatero dixit. I sempre apel.laran a aquella aberració filosòfica i política de l'art 2 de la Constitució. "La Constitución se funda en la indisoluble unidad de la Nación Espanyola". Aberració: què hi pot haver anterior a la Constitució en que aquesta es pugui fonamentar? Un Dret natural indiscutit o una evidència incontestable? Ni la raó ni la història ho avalen. Per això Catalunya té instruments filosòfics, jurídics i polítics per esdevenir Estat i fugir de la dominació.