Quan s’ha llançat a la recerca d’un finançament que el fera viable, més
d’un projecte documental centrat en algun tema concret sobre el nostre país
s’ha trobat amb una resposta força recurrent: aquest és un projecte localista. Segurament
la mateixa ment pensant quedaria enlluernada davant una història anàloga
ambientada al Tibet, Botswana o al Perú. Documental etnogràfic, en diria. I
pagaria uns bons diners per assegurar-se’n l’emissió al seu canal de TV.
Més enllà de l’etnocentrisme tronat que destil·la
l’anècdota, es palesa sobretot un desconeixement del que ens estem jugant al
nostre país: la capacitat d’oferir històries pròpies, genuïnes, però que ben bé
es poden consumir arreu del món. Perquè al cap i a la fi totes les històries
locals, amb un tractament adient, són històries universals.
I en el nostre cas, en un país la història, la cultura i
la llengua del qual estan menystingudes per uns poders públics que n’haurien de
tindre cura, la necessitat d’un cinema documental propi és evident. Dins del
món globalitzat, molts elements de la nostra cultura es troben en una situació
de perill similar als dels països suara esmentats. Sovint, la seua
supervivència depèn de la iniciativa voluntarista de persones concretes,
generalment herois anònims. I aquestes són històries que el nostre país pot
oferir molt dignament al món.
Sempre m’agrada recordar una cita que he fet meua.
Patrició Guzmán, director d’una de les grans fites de la història del
documental, La batalla de Xile, va
dir que un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de
fotografies. En el nostre cas, encara no n’hem omplert ni les dues primeres
pàgines, de l’àlbum. Tenim molta feina per fer, però ens cal una major amplitud
de mires, i més respecte per allò que és ben nostre.
Si Hitler havera obtingut la victòria, després dels horrors de la guerra, els documentals li serien molt més favorables que no pas ara.
Però com l'horror de la guerra va ser guanyada per la victòria dels aliats nord-americans i britànics recolçats per 'lobby' jueu, doncs els documentals són favorables al seus regims que no pas abans.