Diumenge passat al matí sortíem cap a Màlaga. Unes 10 hores de camí aproximadament. Però per sort jo encara tenia un Harry Potter. El darrer.I don't blame you - Cat Power
Les anades i vingudes per carretera amb la furgoneta son el pitjor, de llarg, de la gira. Em dóna la sensació que, per una banda, m'hi he acostumat i he après a rentabilitzar el màxim aquelles llargues hores. He trobat la manera de fer-les més suportables, menys avorrides. He après a dossificar l'angoixa, a respirar, a calmar-me quan ja no sé com posar-me, ni què fer. Però també crec que la meva tolerància ha anat minvant com ho han fet la il·lusió de la novetat i les ganes del principi. Crec que la experiència m'ha ajudat a desenvolupar uns mecanismes interns per superar aquests moments tan aviat com el foc de la il·lusió s'hagués extingit. Què fascinant que és la natura, oi?
Pràcticament s'han acabat els viatges llargs. Ens queda una última sortida a Madrid com a cloenda de la gira. Aquest mes d'abril però el farem bàsicament per Catalunya, i per tant, els viatges en furgoneta seràn més curts. Per sort no hi ha més viatges llargs, perquè se m'han acabat els Harry Potters. Els llibres del nen mag de la J. K. Rowling han estat el meu gran aliat durant aquest darrer mes i mig. Sense adonar-me'n, quan en Harry es mirava al mirall de Gised jo arribava al País Basc. Quan lluitava contra el Basilisc, jo veia els primers boscos de Galícia. Quan jo era a Logroño, ell descobria la forma del seu Patronus. A Santander resolia l'enigma de l'esfinx a dins del laberint. A Madrid les coses es posaven molt i molt lletges amb la Dolors Umbridge com a nova professora de defensa contra les forces del mal. A Jerez de la Frontera veia com se'n sortia amb les classes de pocions. A Mallorca hi havíen molts Harrys volant en escombra i finalment, a Màlaga, vaig veure'l enfrontant-se per darrer cop a en Voldemort. He disfrutat molt. I ara... què?
No puc dir gaires coses de Málaga perquè pràcticament no em vaig moure de l'hotel. La nit que vam arribar vam anar a fer un mos a un bar proper de l'hotel i vam veure com el Barça apallissava el Málaga, sense atrevir-nos a cantar cap gol, per si de cas. L'endemà dilluns i dimarts vam actuar a l'escola on, casualment, havia estudiat aquell gran actor malagueny anomenat Antonio Banderas, l'escola Divino Pastor. A l'entrada de l'escola hi havia varies fotografies signades de l'actor. Un nano, durant el col·lòqui posterior, em va preguntar si les patilles eren postisses. A A3 vaig veure la història no autoritzada de la Pepa Flores, una malaguenya que es va fer famosa en època del règim amb el nom de Marisol.
Dimarts a la tarda marxàvem cap a Granada.
Pràcticament s'han acabat els viatges llargs. Ens queda una última sortida a Madrid com a cloenda de la gira. Aquest mes d'abril però el farem bàsicament per Catalunya, i per tant, els viatges en furgoneta seràn més curts. Per sort no hi ha més viatges llargs, perquè se m'han acabat els Harry Potters. Els llibres del nen mag de la J. K. Rowling han estat el meu gran aliat durant aquest darrer mes i mig. Sense adonar-me'n, quan en Harry es mirava al mirall de Gised jo arribava al País Basc. Quan lluitava contra el Basilisc, jo veia els primers boscos de Galícia. Quan jo era a Logroño, ell descobria la forma del seu Patronus. A Santander resolia l'enigma de l'esfinx a dins del laberint. A Madrid les coses es posaven molt i molt lletges amb la Dolors Umbridge com a nova professora de defensa contra les forces del mal. A Jerez de la Frontera veia com se'n sortia amb les classes de pocions. A Mallorca hi havíen molts Harrys volant en escombra i finalment, a Màlaga, vaig veure'l enfrontant-se per darrer cop a en Voldemort. He disfrutat molt. I ara... què?
No puc dir gaires coses de Málaga perquè pràcticament no em vaig moure de l'hotel. La nit que vam arribar vam anar a fer un mos a un bar proper de l'hotel i vam veure com el Barça apallissava el Málaga, sense atrevir-nos a cantar cap gol, per si de cas. L'endemà dilluns i dimarts vam actuar a l'escola on, casualment, havia estudiat aquell gran actor malagueny anomenat Antonio Banderas, l'escola Divino Pastor. A l'entrada de l'escola hi havia varies fotografies signades de l'actor. Un nano, durant el col·lòqui posterior, em va preguntar si les patilles eren postisses. A A3 vaig veure la història no autoritzada de la Pepa Flores, una malaguenya que es va fer famosa en època del règim amb el nom de Marisol.
Dimarts a la tarda marxàvem cap a Granada.
la natura i és vera el que dius amb els viatges de feina aprenem a dosificar l'angoixa i amb la feina en general a jugar amb les cartes que ens han repartit.