Jo no soc un huertamaro

Probablement  en aquest llibre, com ja s’ha fet en altres actes de record i homenatge al Josep Maria Huertas Claveria,  alguns companys seus,  amics o deixebles reivindicaran per a ells l’expressió “jo soc un huertamaro” ,  sobretot ara que amb la desaparició del Huertas el concepte s’ha omplert de  prestigi, perquè de valor ja en tenia.

Jo no soc un huertamaro.  Ni ara, ni quan aquest adjectiu estava més desprestigiat.

Vaig conèixer el Huertas fa molts i molts anys, quan feia relativament poc que ell havia sortit de la presó i el seu nom ja portava una aureola mítica augmentada per l’ambient de la transició. El vaig conèixer a la redacció de l’ “Hora Socialista”, un setmanari que van  promoure una colla de gent vinculada al PSC-Congrés, en una època en que es pensava que la premsa “de partit” podia tenir futur i incidència, i els socialistes volien  fer la competència al potentíssim  “Treball” del PSUC.  Era l’any 1977 i jo era un estudiant de Periodisme a  qui havien proposat  ser redactor de la secció de “municipal”, sota l’assessoria del gran Huertas Claveria que, segons em deia en Pere Oriol Costa, era qui més en sabia de la ciutat de Barcelona, dels seus barris,  del porciolisme i les seves conseqüències, dels moviments veïnals que aleshores tenien tota la raó, i dels incompetents que gestionaven la transició i no volien convocar eleccions locals perquè eren les que més por els hi feien. Sense saber-ho, el Huertas m’ensenyaria  això que ara algú es pensa que s’ho acaba d’inventar:  el Periodisme de Proximitat.

“L’Hora Socialista” es va convertir en “L’Hora de Catalunya”,  que ja no era una revista de partit sinó “d’inspiració socialista” o “d’esquerres”, en la que el Huertas va seguir col·laborant, fins que, al febrer del 81,  com un dany col·lateral o casual més  del 23-F, la revista va desaparèixer.

En aquells anys, amb el Huertas vàrem coincidir també  en reunions i congressos del PSC i  en  trobades de periodistes propers als socialistes. La coincidència de compromisos  personals i professionals, aleshores barrejats d’una manera menys traumàtica que avui, ens va apropar  i ens va fer amics. El suficient d’amics com perquè el distanciament laboral  i circumstancial no fos obstacle perquè ens seguíssim sentint a prop fins l’últim dia. A prop en la distància, però el suficient com per tenir ganes d’explicar-nos coses  cada vegada que ens veiem:  a veure quan quedem?

No glosaré les coses que gent més propera, o alguns huertamaros, puguin escriuen o dir sobre les qualitats professionals i cíviques del Huertas. Però sí que m’agradaria comentar algunes coses del seu caràcter, del que alguns en dirien el seu “caractot”, en l’època que el vaig conèixer i que més el vaig tractar.

Construir un projecte polític  en els anys de la transició perquè no existia un partit socialista fort i unit a la fi del franquisme,  era una idea engrescadora.  A més  el projecte bevia de valors purs de l’esquerra, de principis com la  justícia, la  llibertat i l’ honestedat, amanits amb màximes que també semblaven fantàstiques com l’autogestió, l’autodeterminació, la força del treball i la cultura, el federalisme, o la coordinació igualitària entre tots els pobles d’Espanya, ...  Semblava doncs que s’articulava una eina en la que convergirien moltes de les aspiracions dels incipients moviments associatius, dels  joves que –plens d’ingenuïtat- descobríem  un món que el franquisme havia amagat  o  d’una bona part  dels periodistes, al menys dels que jo anava coneixent.  I una eina que tenia a més uns líders prometedors que gairebé ningú coneixíem  però  que també en sabien molt del tema “municipal”, com ara  un tal Francesc Casares, un tal Narcís Serra, un tal Jaume Casanovas, un tal Joaquim Nadal o aquell Pasqual Maragall que havia estat als Estats Units, duia sempre pantalons vermells i ens feia articles per “L’Hora”.

En Huertas s’hi va implicar a fons i durant molt de temps i aquesta actitud militant, que ara molt pocs recorden, també forma part del seu bagatge cívic i compromès.

Hi va abocar idees, projecte, convicció i paciència. Però quan va ser l’hora de triar entre principis o pragmatisme va  optar pels primers.  I a vegades, des de posicionaments irreductibles.  I aquests posicionaments poden  imprimir caràcter però  també creen grans antipaties.

Desprès  d’aquells moments “gloriosos”  vaig tornar a coincidir amb el Huertas de manera tangencial , però  amb parèntesis més o menys intensos, com  quan el convidava a moderar debats sobre la ciutat a la primera Barcelona TV entre 1994 i 1997; “jo soc massa lleig per sortir a la  tele” em deia; però li agradava, sobretot perquè a més de fer de moderador posava cullerada al màxim en els temes que tractava.

Vàrem, tornar a coincidir a la Facultat. Precisament va ser ell qui “me la va presentar”, qui em va fer entrar per primera vegada a Blanquerna.  Un dia em va convidar a la seva classe a parlar de Televisió Local, quan jo dirigia els informatius de BTV. El mestre que m’havia ensenyat “municipal” 20 anys abans,   em feia dictar una classe sobre  la nova Televisió de Proximitat.  Em va fer il·lusió retrobar-me en els apunts que l’Enric Xicoi  havia pres d’aquelles classes, aquells apunts que encara li serveixen a l’Enric per ensenyar bon periodisme a la Facultat. Em va agradar tant anar a la classe del Huertas  que quan –poc després-  em van proposar ser professor d’un seminari a Blanquerna no ho vaig dubtar ni un moment.

I després ens vàrem retrobar al Col·legi de Periodistes. Ell novament com a militant compromès i hiperactiu, jo simplement com a un col·legiat més o menys interessat. En alguns moments la trobada va tornar a intensificar-se,   primer per coincidències familiars a la Junta del Col·legi i després perquè,  jo sí,  vaig optar per la seva candidatura, després d’uns mesos de tensió, abandons i alguna ganivetada en l’òrgan col·legial de la nostra professió  . L’última conversa la vàrem tenir el dia que l’elegirem degà:  Quan quedem i m’expliques la vida? Encara hem de quedar.

La batalla del Col·legi va ser una de les seves últimes guerres.  Allà també hi havia gent que no estava d’acord amb el seu “caractot” o que pensava que el Huertas “mantenia unes formes i uns estils del passat que calia renovar “.

De batalles en va  perdre algunes altres. Com recordava Andreu Mayayo al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona :  “¿Com és possible que ara tothom parli tant bé del Huertas i en vida  el van “fer fora” d’un munt de llocs on havia treballat?”.

La Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, a títol pòstum, ha estat l’últim reconeixement que la seva ciutat ha fet al Josep Maria Huertas Claveria. I en l’acte, a més de l ‘ historiador Mayayo,  van glosar la seva figura el dirigent veïnal Andrés Naya i els periodistes Roger Perciva i Josep Martí Gómez.  Em va agradar molt que tots destaquessin l’aspecte més inconformista  del Huertas, encara que per a molts fos el més “antipàtic”. Des del seu posat crític amb els govern o el planejament urbanístic de la ciutat de Barcelona fins aquella incomoditat manifesta davant els honors i els afalacs.

Una certa denúncia dels posicionaments  hipòcrites  d’alguns que lloen al personatge desaparegut i que van evitar el professional  incòmode i contundent  que no s’avenia a adaptar-se a determinades renúncies o conveniències. 

Aquest és el Huertas que a mi m’agradava, tot i les seves contradiccions, o les meves quan barrejo records i sentiments. El meu és un retrat molt parcial i per tant també pot ser distorsionat. Perquè parcial, massa parcial, va ser el meu contacte amb ell, i no per culpa del seu “caractot”  que a mi mai no em va semblar esquerp, sinó possiblement per culpa meva.

Penso que aquest també és el Huertas que cal reivindicar.

Perquè d’integritats així ja no en queden.

Jo no soc un huertamaro. No vaig compartir aquelles taules que eren un vietnam a les redaccions del  “Tele-Express”, el “Brusi”  o el “Periódico”.  Per tant no tinc massa coses a explicar. Moltes vegades, i ell ho sabia, li havia dit que m’hauria agradat molt treballar –i aprendre- més, al seu costat.

Jo no soc un huertamaro.  I em sap molt de greu no ser-ho.