mferres |
diumenge, 22 de març de 2009 | 22:10h
La qüestió identitària al nostre país és d'aquelles que genera sempre quantitats ingents de paper -ara, de bits. Ens hem escarrassat per debatre a l'entorn sempre de la mateixa pregunta: qui és català? Què vol dir ser català? La resposta políticament correcta és: "és català qui viu i treballa a Catalunya". Més endavant s'hi ha afegit "...i ho vol ser", atès que hi ha molta gent que no té ganes de ser-ho i no els hi hem d'incloure si us plau per força. És, doncs, una qüestió de voluntat, semblaria. Ja ens vam arribar a cansar del debat identitari quan es va fer la Fira de Frankfurt. Aleshores les preguntes van ser: què vol dir literatura catalana: la que es fa a Catalunya o bé la que es fa en català? Quina diferència hi ha entre cultura catalana i literatura catalana? I així, unes quantes. Les respostes, ja les sabeu, i podeu estar-hi d'acord o no. Per mi, l'error va ser deixar que prosperés aquest debat sense aturar-lo d'entrada, com una qüestió no discutible. Com sempre, ens va perdre l'estètica. Encara bo que Frankfurt va ser un èxit. Només hauria faltat això, que ens estrelléssim.
Però hem d'anar més enllà: algú em pot dir quin és el nostre element identitari primordial? Clarament és la llengua. I si no, comparem-ho amb el País Basc. La darrera vegada que hi vaig ser, al mes de novembre, el taxista que em duia cap a l'aeroport em va dir una frase que defineix perfectament la seva percepció de la qüestió identitària: "Señora, yo soy vasco, y no español. Lo descubrí en la mili. Y no hablo euskera, ni falta que me hace". Un altre basc em deia: "el euskera lo tenemos guardado en el desván, y lo sacamos si hace falta".
Resulta que a nosaltres "sí que ens fa falta", parlar català per ser catalans. És més, només cal això. M'agrada recordar les paraules de l'Enric Marín, en l'època que s'encarregava de la política lingüística a la UAB, quan deia que l'immigrant que a Madrid adoptava l'espanyol com a llengua de relació simplement feia el que tocava, i en canvi, si aquí adoptava el català, ja esdevenia automàticament català, després del primer "Bon dia". Ho voleu més fàcil?
M'ha agradat, doncs, llegir que l'expresident de la Generalitat havia parlat en aquest mateix sentit a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, aquesta setmana, en el marc del 25è aniversari de la Llei de Política Lingüística. Hem de fer taca d'oli.
Bé, hi ha uns quants models sobre el tema... perquè és clar, es pot ser suec sense parlar el suec? o francès (tal com entenen els francesos França) sense parlar el francès? o per exemple es pot ser belga o suís sense parlar quina llengua.... ?
Per mi el ser català és inassociable a la llengua. És el que diferencia per sobre de tot. Per tant, ser català implica parlar el català, entre moltes altres coses. Sinó es parla català es poden ser moltes altres coses, però no català. Potser d'aquí a uns anys haurem de canviar la definició, com així ho deuen haver fet els irlandesos, de moment, encara no toca.
És pot ser anglés sense parlar anglés?
És pot ser espanyol sense parlar espanyol?
És pot ser francés sense parlar francés?
És pot ser alemany sense parlar alemany?
És pot ser italià sense parlar italià?
Almenys saben que cal parlar-ne per ejercir.