frechina |
divendres, 20 de març de 2009 | 13:37h
La notícia no per esperada ha deixat de ser menys dolorosa: Alain Bashung, un dels grans, dels veritablement grans, va faltar dissabte passat.
La seua trajectòria ha estat un paradigma del que s’esdevé quan el talent i l’instint maduren apropiadament: des d’aquell disc senzill, ara tan cotitzat —Pourquoi rêvez-vous des États-Unis? (1966)—, on materialitzava la seua devoció per Gene Vincent, Buddy Holly, Elvis Presley i la resta dels peoners del rock’n’roll, la seua progressió artística ha estat implacable fins assolir el seu cim, justament, en els darrers tres discos d’estudi que ens ha lliurat: Fantaisie militaire (1998), considerat el millor disc francés dels darrers vint anys; el tenebrós, profund, colpidor —fins el punt de suscitar un gir en l’evolució estètica d’altre gran del pop francés, Dominique A.—, L’imprudence (2002); i l’absolutament addictiu Bleu Petróle (2008), absent en totes les llistes del millor de l’any passat publicades pels mitjans nacionals i estatals per a públic escarni dels seus anglofílics autors.
(continua)
La seua trajectòria ha estat un paradigma del que s’esdevé quan el talent i l’instint maduren apropiadament: des d’aquell disc senzill, ara tan cotitzat —Pourquoi rêvez-vous des États-Unis? (1966)—, on materialitzava la seua devoció per Gene Vincent, Buddy Holly, Elvis Presley i la resta dels peoners del rock’n’roll, la seua progressió artística ha estat implacable fins assolir el seu cim, justament, en els darrers tres discos d’estudi que ens ha lliurat: Fantaisie militaire (1998), considerat el millor disc francés dels darrers vint anys; el tenebrós, profund, colpidor —fins el punt de suscitar un gir en l’evolució estètica d’altre gran del pop francés, Dominique A.—, L’imprudence (2002); i l’absolutament addictiu Bleu Petróle (2008), absent en totes les llistes del millor de l’any passat publicades pels mitjans nacionals i estatals per a públic escarni dels seus anglofílics autors.
(continua)
En tots tres enregistraments, Bashung abandonava la seua devoció per les músiques populars nord-americanes —de les quals ens ha servit magnífics números de blues, country o folk així com solidíssimes versions de clàssics de l’alçada de “Hey Joe” , “She belongs to me” o “Suzanne”, per posar-ne tres excelsos exemples— i penetrava definitivament en l’univers interpretatiu de la Chanson, exhibint el seu insultant domini de tots els recursos expressius del gènere: el semi-recitat parsimoniós, la dicció emfàtica i adolorida, les progressions solemnes, les estructures circulars amollonades per una endimoniada precisió prosòdica, l’equilibri entre implicació emocional i distançament cínic, etc.
S’ha dit que la seua veu, solemne i amarga, d’una elegància marcial, l’ubicava en un territori equidistant entre Léo Ferré i Serge Gainsbourg. Ara emprén el seu darrer “Voyage en solitaire” —premonitòriament manllevada de Gérard Manset per al darrer disc— i deixa aquest territori buit i desolat mentre les seues cançons hi ressonen amb la reverberació inhòspita de l’absència.
S’ha dit que la seua veu, solemne i amarga, d’una elegància marcial, l’ubicava en un territori equidistant entre Léo Ferré i Serge Gainsbourg. Ara emprén el seu darrer “Voyage en solitaire” —premonitòriament manllevada de Gérard Manset per al darrer disc— i deixa aquest territori buit i desolat mentre les seues cançons hi ressonen amb la reverberació inhòspita de l’absència.
