En escasses hores calaran foc a mitja ciutat, exhausta després de tants i tants dies de disbauxa. Als que ens estimem la festa, als que l’hem viscuda des de dins i des de fora, sempre ens fa bé tornar-hi. Perquè esdevé una mena de ritual purificador que ens demana l’esperit, un retrobament amb unes arrels ben nostrades i que farem bé de conservar. Però això tampoc no lleva que arribats a la situació actual, ens demanem cap a on es dirigeix la festa fallera. Ha de ser una reflexió feta des d’una voluntat constructiva, mai des dels prejudicis i odis irracionals que molts antifallers encolomen a la festa.
Les falles com a esdeveniment social de tota una ciutat se’ns han escapat de les mans. L’allau de gent a la recerca de la festa impune —perquè se suspenen per uns dies les més mínimes formes de civisme sense cap autoritat que amoneste— resulta cada any més difícil d’absorbir per la ciutat. Es tracta, a més a més, d’una festa per la festa, alcohol per l’alcohol, desinhibició per la desinhibició. No n’hi ha res més al darrere. Si havia d’haver-hi un sustrat cultural, unes arrels pròpies que mostrar al visitant, hui podem dir que s’han esvait per complet. El visitant que arriba a València un 16 de març i en marxa un 20, més enllà d’uns vistosos monuments, alguns passacarrers amb vestits tracicionals o la mascletà, ben poca cosa se’n porta de València: una disbauxa generalitzada homologable amb qualsevol d’altres indrets.
Les falles com a festa tradicional de barri, de les diferents comunitats socials de la ciutat, pateixen una desvalencianització esborronadora. Els instigadors de “la batalla de València” han aconseguit el seu objectiu inconfesable: la castellanització total. Perquè no proliferen les falles amb cartells escrits amb ortografia secessionista, sinó que la majoria són molt respectuoses amb les Normes de Castelló (una altra cosa són les burrades que t’hi trobes, perquè la correcció i el coneixement de la llengua escrita no són objectiu bàsic d’una gran majoria de valencians), però ja comencen a fer-se sentir veus que reclamen els cartells en castellà, “para que los miles de visitantes lo entiendan”. I així anem.
Les discomòbils falleres, com la megafonia municipal, ens ataquen per cada cantonada amb els èxits de la fiesta espanyola, privant els valencians d’escoltar el nostres grups i cantans en la nostra llengua. Ais, és que tenim visitants. I als casals, la llengua vehicular és cada vegada més el castellà. En paral·lel, la desconnexió dels valentins de la ciutat amb els valencians de les comarques és cada vegada més flagrant. Allò valencià es reduix, per a molts, a allò de la ciutat.
Les falles han estat també corda de transmissió de prejudicis reaccionaris. Els càntics homòfobs i masclistes han acompanyat, any rere any, els cercaviles i les ofrenes. I és que a la festa li va fer molt de mal el franquisme, i li està fent molt de mal el peperisme totalitzador que se n’ha apoderat des de fa anys i panys. La suposada crítica de molts monuments de la qual es vanta la senyora alcaldessa faria riure un xiquet de dotze anys.
En fi, podríem parlar de moltíssimes coses. Hi ha molts assumptes que caldria replantejar-se. Molts elements per al debat. Caldria posar l’autocrítica al centre de la discussió. Però és clar, necessitaríem d’una societat que s’hi implicara. I com vaig explicar en un post recent, corren “malos tiempos para la lírica” per aquest cantó.
I tanmateix, un observador encara pot trobar elements que l’animen a seguir creient en la festa. La crítica desacomplexada de falles com la Plaça de l’Àngel, un pare que porta el seu xiquet en un cotxet cap a l’ofrena amb una quatribarrada de blau immaculada, sense que ningú s’estarote ni l’insulte, el geni inequívocament valencià que encara trobes en molta gent pels carrers i que et fan recordar els orígens veritables de la festa, o comissions que representen encara hui l’orgull dels valencians conscients. Felicitats, Na Jornada, per 125 anys fent falles a València.
I fins ací, alguns apunts i inquietuds que em roden pel cap. I l’any vinent en tornarem a parlar. És el cicle anual. Esperem, això sí, per una vegada estar millor que l’any anterior. Pot ser que fins i tot la crisi ens hi ajude.
L'any que ve, si vols, estas convidat a l'ofrena.
Rafa Soler.
pobretes esquerres tòpiques
València té una cosa bona, té Tradició, orgullosa, té personalitat, i es Modernitat, amb tot els magrats que vullgueu.
Tradició i Modernitat es base de llibertat ; pensava que tans sols n'eren Anglaterra i USA.
He fet un escrit al bloc d'aquesta casa sobre l'ofrena i els vestidors, al
JORDICARRERA for NuCCs