Ja porta disset pel·lícules i afirma que la darrera, Los abrazos rotos, és la seva declaració d'amor al cine. Potser ho diu perquè el film vol funcionar com un artefacte complex que, a més d'homenatjar el muntatge i defensar la llibertat de l'autor davant del productor, reflexiona sobre la naturalesa de la ficció. O perquè les constants referències cinèfiles (a pel·lícules seves o a directors com Antonioni i Rossellini) pretenen ajudar-nos a captar el profund missatge que conté la seva darrera obra, que ve a ser un film dins d'un altre fillm del qual es fa un makingof. Ho ignoro, però el cas és que ahir a la nit vaig sortir molt decebut del cinema. Los abrazos rotos, la darrera creació del geni de La Manxa, tracta temes com la passió, la pèrdua, el record i la supervivència amb una artificiositat tan gran com l'expectació que provoquen les pel·lícules d'un director clarament sobrevalorat. Egocèntric, transcendent, convençut de transmetre missatges penetrants que el fan inimitable, Pedro Almodóvar és ben capaç d'alternar produccions tan memorables com ¿Qué he hecho ya para merecer esto? o Volver amb d'altres que només et serveixen per constatar que t'acaben de prendre el pèl.
Sí, sí, una presa de pèl. És, suposo, un dels avantatges d'haver rebut un munt de premis, acumular un prestigi indiscutible que desqualifica automàticament els crítics que li treuen mèrits i gaudir d'una atenció massiva que, faci el que faci, li garanteix l'èxit comercial. No discutiré pas que Almodóvar sap explicar-nos històries complexes i brillants, plenes de sentiments i de fluïdesa, naturalitat i dramatisme, que és tot un mestre introduint el surrealisme en personatges i situacions quotidianes i traslladant a la gran pantalla el llenguatge del carrer i el ritme de la vida. Tothom sap que alguna vegada ha dirigit pel·lícules molt bones, tragicomèdies universals capaces de divertir-nos i commoure'ns, però també és cert que en determinades ocasions no arriba ni de bon tros a l'altura que se li suposa. Sembla que qualsevol film d'Almodóvar hagi de ser un esdeveniment cultural i sociològic, cinema de primer ordre, però ahir vaig tenir la sensació de perdre 130 minuts de la meva vida i vaig pensar que Los abrazos rotos no es mereixien ni els set euros que vaig pagar a taquilla.
Un buit enorme
¿Per què? Perquè en cap moment em crec la història ni els diàlegs, perquè no sóc capaç de detectar-hi la presumpta profunditat almodovariana ni em deixo seduir per les interpretacions dels personatges. Esperava més, molt més. Cap dels protagonistes em sembla creïble, i no és pas per culpa de Penélope Cruz, ni molt menys de Lluís Homar o de Blanca Portillo; potser sí una mica de l'infame Rubén Ochandiano, però el principal problema, crec, és que rere una façana que pretén enlluernar-nos amb els trumfos de la solemnitat i el disseny, amb una trama carregada de tragèdia i misteri, no hi ha res més que un buit enorme, la constatació que l'argument és fluix i li manca aquella guspira que fa funcionar les bones pel·lícules, la certesa que Almodóvar m'ha decebut.
Aprofito per desitjar-te un bon sant Josep. Per molts anys, Giusepe.
Ahir era festa a Madrid, de manera que el sant va anar molt bé.