La de Mallorca era sense dubte una de les sortides que més esperavem, en general, d'aquesta gira. Finals de març. Li estem veient les grenyes a l'estiu...Win one for the reaper - Michael Giacchino, de la B. S. O. de la sèrie Lost
Diumenge al vespre embarcàvem amb Balearia desde el Port de Barcelona. Vam aparcar la furgoneta a la panxa del vaixell juntament amb tot de cotxes, furgonetes, motos, bicicletes i camions. Jo, llavors, estava acabant el 6è Harry Potter, el del Mistèri del Príncep. Vam pujar als nostres camarots a deixar l'equipatge, vam fer la ronda de reconeixement Oh, quin lavabo, oh, quina finestra, oh quin cobrellit i després vam anar a sopar, doncs eren vora les 11.
Com que ja sabem que en aquests llocs t'apunyalen quan demanes ni que sigui l'hora, vaig portar-me el meu sopar de casa. La Pepsi que em vaig comprar però em va sortir a preu d'entrepà. El vaixell començava a moure's amb aquell tremolor que fa que dona la sensació de tenir un vaixell començant-se a moure sota els peus.
Després de fer la volta típica de reconeixement del vaixell i d'anar a veure com deixàvem una Barcelona plena de llumetes enrera, me'n vaig anar a dormir. Bé, no, en honor a la veritat vaig engegar el portàtil i vaig començar a veure per segona vegada la primera temporada de Lost. Quan vaig acabar vaig llegir una estona de Harry Potter i llavors sí que vaig tancar els ulls fins l'endemà.
Ens van despertar amb uns cops forts a la porta que realment ens van espantar. Una veu amb un fort accent "latino" ens deia que estàvem arribant i que ens havíem de llevar. Ens vam quedar, els 3 que dormiem al mateix camarot, com congelats durant uns minuts, sentint com l'home repetia la operació a cada porta de cada camarot. Hi hauria persones que, com nosaltres, es miràven mutuament, sense fer rès més, preguntant-se si aquella era una manera correcta de despertar-nos?
Quan ens vam haver canviat i fet la bossa de viatge, en Francesc i jo (en Pedro ja ho deu haver viscut moltes vegades) vam sortir a veure com sortia el sol i com entràvem a port. Eren poc més de les 7, si no m'erro. Jo vaig fer fotos, és clar, de la sortida del sol i del far de Palma, que estava relament bonic aquell matí.
Com que actuàvem aquell mateix matí, però no fins al cap de gairebé 3 hores, vam buscar alguna cafeteria propera de la sala. I com que jo seguia amb el cap en posició horitzontal perquè em quedàven poquíssimes pàgines per acabar el Mistèri del Princep, del Harry Potter, no em vaig adonar d'on ens ficàvem. Quan vaig aixecar el cap vaig creure que erem a... a Alemania en plè agost. Tot de xalets, cases, botigues, restaurants encara tancats, etc... I tot retolat almenys en alemany. El segón idioma era l'espanyol i el tercer l'anglès. Val a dir que en algún cartell s'hi podia llegir alguna cosa en català (o mallorquí, si filem prim). Vaig veure un on posava Pizza per emportar i un altre on posava Recanvis. Aquell mateix matí, més tard però, llegia un article d'un autoanomenat periodista al diari El Mundo el nom del qual no recordo ni vull recordar, en què posava a parir d'una manera molt barroera la tossuderia catalana respecte la llengua catalana. Això sí, ell no s'oblidava de posar-se crema protectora dient que adorava les llengues, els dialectes i els idiomes, i com a exemple deia que en parlava 4 o 5. Quina barra! Quanta hipocresia!
En fi, que vam ser 2 hores ben bones a una cafeteria regentada per dues dones grans (d'edat) alemanes. La que ens va atendre ens parlava en una barreja de castellà, alemany i italià. A l'altre només li vam sentir dir coses en alemany. Jo em vaig acabar el Harry Potter i vaig quedar... estorat, d'estora, perquè em va deixar ben aixafat.
La setmana anterior, el darrer dia, havíem actuat al costat, paret per paret, d'una església. I en ocasions anteriors ho hem fet amb esglésies ben a prop. Però fins el dilluns no havíem actuat encara just a sota d'una església. Per sort però aquest cop no feien missa. I si en feien, no cantàven ni tocàven l'orgue.
Aquesta setmana a Mallorca teníem només una funció al dia, de dilluns a dimecres. Unes autèntiques vacances pagades. I entre la calor i el bon temps, l'anar en maniga curta i/o jerseiet, feien que potser estéssim tots una mica més encantats i lirons. El cas és que la funció de dilluns va ser un festival de l'humor, com es diu ara, perquè tret d'un servidor (que si ho he de reconeixer, ho reconec) la resta dels companys d'escenàri teníen el cap a un altre lloc i el riure fluix com de porro de maria. Imagineu-vos les escenes dramàtiques com podíen haver sortit.
I m'aturo aquí. Faig alguna entrada més sobre Mallorca més tard o demà.
Com que ja sabem que en aquests llocs t'apunyalen quan demanes ni que sigui l'hora, vaig portar-me el meu sopar de casa. La Pepsi que em vaig comprar però em va sortir a preu d'entrepà. El vaixell començava a moure's amb aquell tremolor que fa que dona la sensació de tenir un vaixell començant-se a moure sota els peus.
Després de fer la volta típica de reconeixement del vaixell i d'anar a veure com deixàvem una Barcelona plena de llumetes enrera, me'n vaig anar a dormir. Bé, no, en honor a la veritat vaig engegar el portàtil i vaig començar a veure per segona vegada la primera temporada de Lost. Quan vaig acabar vaig llegir una estona de Harry Potter i llavors sí que vaig tancar els ulls fins l'endemà.
Ens van despertar amb uns cops forts a la porta que realment ens van espantar. Una veu amb un fort accent "latino" ens deia que estàvem arribant i que ens havíem de llevar. Ens vam quedar, els 3 que dormiem al mateix camarot, com congelats durant uns minuts, sentint com l'home repetia la operació a cada porta de cada camarot. Hi hauria persones que, com nosaltres, es miràven mutuament, sense fer rès més, preguntant-se si aquella era una manera correcta de despertar-nos?
Quan ens vam haver canviat i fet la bossa de viatge, en Francesc i jo (en Pedro ja ho deu haver viscut moltes vegades) vam sortir a veure com sortia el sol i com entràvem a port. Eren poc més de les 7, si no m'erro. Jo vaig fer fotos, és clar, de la sortida del sol i del far de Palma, que estava relament bonic aquell matí.
Com que actuàvem aquell mateix matí, però no fins al cap de gairebé 3 hores, vam buscar alguna cafeteria propera de la sala. I com que jo seguia amb el cap en posició horitzontal perquè em quedàven poquíssimes pàgines per acabar el Mistèri del Princep, del Harry Potter, no em vaig adonar d'on ens ficàvem. Quan vaig aixecar el cap vaig creure que erem a... a Alemania en plè agost. Tot de xalets, cases, botigues, restaurants encara tancats, etc... I tot retolat almenys en alemany. El segón idioma era l'espanyol i el tercer l'anglès. Val a dir que en algún cartell s'hi podia llegir alguna cosa en català (o mallorquí, si filem prim). Vaig veure un on posava Pizza per emportar i un altre on posava Recanvis. Aquell mateix matí, més tard però, llegia un article d'un autoanomenat periodista al diari El Mundo el nom del qual no recordo ni vull recordar, en què posava a parir d'una manera molt barroera la tossuderia catalana respecte la llengua catalana. Això sí, ell no s'oblidava de posar-se crema protectora dient que adorava les llengues, els dialectes i els idiomes, i com a exemple deia que en parlava 4 o 5. Quina barra! Quanta hipocresia!
En fi, que vam ser 2 hores ben bones a una cafeteria regentada per dues dones grans (d'edat) alemanes. La que ens va atendre ens parlava en una barreja de castellà, alemany i italià. A l'altre només li vam sentir dir coses en alemany. Jo em vaig acabar el Harry Potter i vaig quedar... estorat, d'estora, perquè em va deixar ben aixafat.
La setmana anterior, el darrer dia, havíem actuat al costat, paret per paret, d'una església. I en ocasions anteriors ho hem fet amb esglésies ben a prop. Però fins el dilluns no havíem actuat encara just a sota d'una església. Per sort però aquest cop no feien missa. I si en feien, no cantàven ni tocàven l'orgue.
Aquesta setmana a Mallorca teníem només una funció al dia, de dilluns a dimecres. Unes autèntiques vacances pagades. I entre la calor i el bon temps, l'anar en maniga curta i/o jerseiet, feien que potser estéssim tots una mica més encantats i lirons. El cas és que la funció de dilluns va ser un festival de l'humor, com es diu ara, perquè tret d'un servidor (que si ho he de reconeixer, ho reconec) la resta dels companys d'escenàri teníen el cap a un altre lloc i el riure fluix com de porro de maria. Imagineu-vos les escenes dramàtiques com podíen haver sortit.
I m'aturo aquí. Faig alguna entrada més sobre Mallorca més tard o demà.
