Contes d’onada i de tornada és un recull amb esperances de novel·la que ens parla, sobretot, de les marees existencials dels humans més o menys adults. Però també de com el paisatge, sigui mar o muntanya, pobles anònims o ciutats conegudes pertot, deixa petja en l’esperit dels personatges i en l’entranya de la trama. Finalment, però no pas en importància, Contes d’onada i de tornada, també narra, de manera alhora implícita i explícita, el retorn de l’autor a les essències de la literatura. O sigui la comunicació senzilla i directa amb els lectors, de persona a persona.

___________________________________


 Hola, se us saluda.
Com podeu comprovar la família va creixent i ja tenim en dansa la presentació d'una altra criatura, en cas un recull de contes a cura de l'Albí.

La presentació a Berga serà el 5 d'abril a les 6 de la tarda a la pizzeria Nyam i a Gironella/Casserres el 19 d'abril a les 7 de la tarda a la Font del Balç.

Com a present de bateig, per fer boca, m'arrisco a adjuntar un dels contes que, per qüestió de temàtica i coherència, vam descartar. Espero que us agradi el tast i, per descomptat, que us agradi el llibre.

__________________________________________

Trauma entre metges

—Doctora Luppi, doctora Luppi, a urgències, sisplau.

     Havia estat un dia de bojos, dels que posen a prova la vocació més sincera. Al matí a primera hora, havien arribat una dotzena de criatures d’entre sis i deu anys víctimes d’alguna negligència culinària en una casa de colònies: erupcions, nàusees, vòmits i diarrees de diversa consideració, amb dècimes de febre en la majoria dels casos. Quan ho començaven a tenir aclarit, i la doctora Luppi s’asseia a fer l’informe per tal que investiguessin l’origen de la infecció, els va arribar un avís d’accident múltiple: un autocar de gent gran havia bolcat després de xocar contra un cotxe. De l’autocar, van atendre catorze ferits: sis de lleus, cinc amb traumatismes variats, dos força més delicats però recuperables, i un de pronòstic reservat, que el doctor Camps havia operat d’un coàgul encefàlic i ara era a l’UVI en coma induït. La doctora Luppi, que tenia feina per parar un tren, només li havia fet una ullada per confirmar el diagnòstic del doctor abans de procedir a la intervenció. Però ara, mentre trencava un son d’havent dinat (si d’una truita amb formatge a quarts de sis de la tarda se’n pot dir dinar), havia tingut un malson estrany. Fins al punt que, tot i el cansament, sentir que la cridaven per l’intèrfon l’havia alleugit, perquè el supraconscient l’havia forçat a estroncar el somni.

     —Doctora Luppi, a urgències sisplau.

     Ja vinc, dona, ja vinc, pensa la doctora en veu baixa mentre s’eixuga ràpidament la cara, que s’ha mullat al rentamans del despatx per recobrar els sentits. Quan ja és davant la porta, s’adona que va descalça. Es gira i veu els socs formant una A vora el peu del sofà, com un poema zen. S’hi acosta, se’ls calça i se’n va veloç cap a l’ascensor de servei que la baixarà tres plantes en deu segons fins al microcosmos anomenat urgències.

A urgències descobrirà que l’han cridat perquè als usuaris habituals s’han sumat dues víctimes, una greu i l’altra menys, d’una baralla multitudinària acabada a cops de navalla. A les vuit del vespre. A les vuit del vespre d’un diumenge de setembre amarat de pau. ¿No podien haver esperat a barallar-se després de mitjanit i emprenyar els del següent torn?, diu la doctora Luppi al doctor Camps en veu baixa abans de concentrar-se en el ferit lleu, al que un resident prepara per cosir-li un tall superficial però llarg, just sota el melic.

     —No respira —replica el doctor, acotat sobre el tòrax de l’altre pacient—. Si la perforació afecta el pulmó, és probable que la sang li estigui obturant la tràquea.

     Però al cap d’un quart queda clar que el que ha afectat la perforació, en diagonal ascendent, és el ventricle dret, i el cor del noi, de vint anys pelats, acaba la corda definitivament. El ferit lleu ja està cosit i ingressat. I arrestat, perquè l’autor de l’homicidi ha estat ell i els Mossos s’han quedat a fer guàrdia.

La doctora Luppi, inconscientment, compara mentalment durant dos segons les guàrdies dels metges i les dels guàrdies, però el doctor la torna a la realitat emportant-se-la a l’UVI a comprovar si hi ha cap novetat. No en trobaran cap: l’avi de l’autocar continua estable dins la gravetat i totes les preguntes quedaran pendents fins demà com a mínim. De fet, la visita només servirà perquè la doctora Luppi torni a sentir una rara sensació d’inquietud, un vague temor inexplicable. Aquella cara, ara espectral a causa de la senectut, les ferides i el coma, li recorda sens dubte una altra cara, en una altra vida. Abans de marxar, la doctora mirarà dos cops el nom del pacient, però el nom no li diu pas res. A urgències, d’altra banda, l’espera un altre ancià, un veí del poble veí que s’ofega tres o quatre cops al mes; sempre a l’hora de sopar. Mentre l’inspecciona, s’adona que la rutina se l’empassa perquè té el cap, almenys bona part, encallat en el record del rostre de l’avi de l’UVI. Finalment, com que encara tenen uns quants llits lliures, decideix ingressar el veí del poble veí, que dissimula però se n’alegra perquè, segons diu, des que els va repartir el patrimoni per estalviar-se impostos, les infermeres el cuiden molt més bé que les seves filles. Per això la doctora, interiorment, li diu avi Lear. Atén encara un altre pacient, una noia amb una febrada que crema, que també acaba en ingrés perquè li comenta, més aviat avergonyida, que està prenyada. I trista. Això no ho explica, però se li nota. Té dinou anys i un hàlit d’extrema fragilitat, i la doctora Luppi pensa en una altra noia, que encara no n’havia fet divuit quan, d’una disbauxa de Carnestoltes amb un xicot disfressat de pierrot, va quedar embarassada com la lluna. Però en aquest precís instant la reclamen de planta, i el record d’aquella patacada s’escola veloçment, altre cop cap a l’inconscient.

     I es quedarà allà, a cobert, fins que aquella nit finalment la doctora arribi a casa i es fiqui al llit i, després d’un interval d’insomni a causa de l’extenuació mateixa, aconsegueixi lligar el son. Llavors el record de la noia embarassada, i de la noia embarassada que ella va ser als disset anys, es mesclaran amb l’avi Lear i l’avi de l’UVI, perquè en el somni, les dues noies, les dues prenyades a punt de part, són les filles que no es cuiden del pare generós. Però quan finalment es desperta, somiant desesperada que se li ha desbordat la regla i els llençols són xops de sang, el malson se li esborra ràpidament de la pissarra, perquè de sobte recorda perfectament de quan i què coneix el pacient del doctor Camps. El record la trastorna tant que l’endemà al matí, tot i tenir festa, fa una escapada a l’hospital, a l’UVI, per comprovar que no s’ha enganyat.

     Després d’aquesta visita i d’un esmorzar tranquil en un cafè al costat de casa, la doctora Luppi es prendrà un ansiolític suau per estirar-se un parell d’horetes i compensar l’estrès d’ahir i de la nit passada. Necessita reposar. Necessita reflexionar. Necessita refredar la ràbia que l’ha enrampat en contemplar altra vegada aquella cara demacrada. Quan ella havia conegut aquell home, trenta anys enrere, tenia la cara rodona, sanguínia, amb un deix de distància que ratllava la indiferència. No, no li havia causat bona impressió, però estava tan espantada que no s’hi havia fixat gaire. El doctor, si de veritat ho era, li va practicar un avortament, rotundament clandestí perquè en aquest país encara no era legal i ella encara era menor. Però el doctor no havia fet el fet gens ben fet, i la menor havia tingut una hemorràgia, aquella mateixa nit, i s’havia despertat dins un llit ple de sang convençuda d’enfrontar-se a la mort. Li havia anat de poc perquè, extenuada i sedada, havia perdut molta sang dormint, però amb una intervenció d’urgències i una setmana de repòs se’n va recuperar. A costa, això sí, que el pare i el germà (la mare havia mort feia anys), li descobrissin aquell secret terrible. Sí, sí: no en tenia cap dubte: trenta anys enrere, l’avi espectral de l’UVI havia estat l’esbudellador que l’havia deixat estèril.

     Actualment, la doctora viu sense parella amb la Sandra, una princeseta d’origen hindú que va adoptar dotze anys enrere, quan la nena en tenia tres, i són rutinàriament felices o alguna cosa que s’hi assembla força. Però anys enrere, quan als vint-i-cinc s’havia casat amb el Jon (ni que fos sense papers ni sagraments), a la doctora que encara no era doctora li havia dolgut molt no poder tenir un/a fill/a natural. Sobretot perquè el Jon, emocionalment, no era capaç d’assimilar-ho per més que s’hi esforçava, i quan ella li proposava una adopció, sempre repetia que potser a la llarga trobarien un sistema, perquè ara la inseminació era una punta de llança tecnològica i qui sap si un dia... no trobarien un sistema. L’esperança era vana i rotundament contraproduent i, en un parell d’anys, es va cruspir totes les il·lusions de la parella. El Jon, potser voluntàriament, va deixar prenyada una companya de feina i s’hi va casar, assumint totes les estacions del calvari ritual malgrat que, quan van anar a l’altar, la núvia ja passava del quart creixent.

La doctora Luppi, que havia deixat la carrera aturada al tercer any, s’hi va bolcar en cos i ànima per oblidar, precisament, les urgències del cos i els requeriments de l’ànima. Van ser uns anys d’aquells que posen a prova la més tenaç de les vocacions, entre penúries econòmiques, mancances emocionals i un voraviu d’aïllament social que en gran part provenia de les penúries i mancances esmentades. Però al final se’n va sortir i va aconseguir una plaça de resident i resoldre, si més no, els problemes econòmics. Els emocionals va trigar uns quants anys més, perquè les relacions amb els homes mai no eren duradores ni gaire satisfactòries. S’hi va anar acostumant: una temporadeta amb algú procurant no establir vincles massa exigents, i després una llarga temporada sola, observant el macramé d’aparellaments i desaparellaments de coneguts i desconeguts dels dos sexes com qui mira una pel·lícula sense sortir de casa. Potser per això s’havia posat a estalviar i havia iniciat els tràmits de l’adopció, que li havien denegat a la primera però concedit a la segona. Quan finalment va anar al Nepal a buscar la Sandra, la doctora ja era doctora amb totes les lletres i tenia trenta-tres anys. La doctora sempre recorda aquella època amb un somriure molt dolç, de mare apassionada, perquè la nena, la princesa nepalesa com ella solia dir-li, li va omplir tots els foradets del formatge. O gairebé, ja que tot i haver satisfet els requeriments de l’ànima, les urgències del cos, evidentment, continuaven vives. Però amb menys saba i des d’una altra perspectiva, potser perquè resulta que els anys se sumen un rere l’altre i sentimentalment ja no enyorava res ni ningú. El pare, amb el que mai no havia compartit cap emoció que no fos d’enfrontament, havia mort feia cinc anys, i amb el germà havien deixat de dirigir-se la paraula abans i tot, quan l’adopció s’havia concretat i ell havia comentat, entre l’esquira i el sarcasme, que almenys podia haver escollit una bestiola de raça blanca. La doctora, per primera vegada a la vida adulta, havia perdut el món de vista i abans de pensar res li havia estampat a la galta la copa de vi que tenia a la mà dreta. Adéu i fins a una altra vida. El pare difunt i el germà enemic van tancar el cercle de records, recordant-li altre cop l’avortament i l’esbudellador que li havia practicat. Perquè al capdavall “els seus parents” s’havien assabentat de tot i havien anat personalment a la clínica clandestina a amenaçar a tothom i exigir justícia, i al capdavall havien acceptat callar com putes a canvi, naturalment, d’una quantitat de diners (mig milió, si no l’havien enganyat), que en aquell moment els devia semblar una fortuna, però que a ella li havia regirat l’entranya per segona vegada. La doctora s’havia confessat molts cops que va ser llavors, a rel d’aquest tracte innominable, quan la indiferència que sempre li havien inspirat aquells seus dos parents es va anar podrint cap a l’aversió i l’odi. Els considerava gairebé tan culpables com a l’esbudellador en persona, sobretot perquè, en deixar-se tapar la boca amb diners, permetien que aquell perill amb bisturí i diploma continués exercint de metge. I probablement esbudellant menors en clíniques clandestines.

     La doctora ha arribat a casa, amb una curiosa sensació de mareig que no li ve de l’estómac, i s’ha estirat al sofà, perquè voldria dormir una horeta però no pas confondre el dia amb la nit. La princesa és a l’institut, però aquesta setmana té festa a la tarda i han quedat per anar a la riera. Això implica que la doctora s’ha d’inventar un dinaret portàtil fàcilment digerible i passar a recollir-la a les dues. Li sobra temps perquè la Sandra, tot i el títol nobiliari, s’encarrega a la perfecció de la casa quan ella té guàrdia, i abans de marxar ha passat el raspall i endreçat la cuina. Mentre s’abalteix estirada al sofà contemplant els segments de sol que es retallen contra la persiana del finestral, contemplant les volves de pols, indecises i infinites, en les que ella des de petita intueix una visió de la humanitat, mentre la consciència de la vigília se li va expandint cap a la inconsciència del son, per lleuger que sigui, tots aquests pensaments, tots, se li esfilagarsen en altres pensaments, reals, somiats i imaginats, sobre aquell pierrot de Carnestoltes, que es confon amb el Jon i amb l’avi Lear i l’avi de l’UVI. S’adorm, finalment, dient-se que l’ansiolític que s’ha pres és massa fluix per vèncer la rauxa d’angoixa que la desborda, i que l’angoixa se li  filtrarà, més perillosa encara, dins la vida paral·lela que cada ser humà viu mentre dorm. Aproximadament un terç del total de l’existència, encara que no ho sembli.

     Es desperta al cap de mitja hora, suada i esgarrifada, amb la sensació que n’han passat quatre: no pot ser que en mitja hora, mitja hora justa, hagi tingut temps de somiar tantes bestieses, de filar i desfilar tantes imatges i sensacions. Primer la sobta una seqüència escabrosa en la qual ella just acaba de practicar una cesària de carnisser a l’avi de l’UVI i el doctor Camps la sorprèn canviant els llençols, xops de sang igual que en el malson del matí. Però després, mentre es dutxa i feineja per casa i prepara el dinaret, va recordant versions diverses del somni, sempre amb l’avi esbudellador de víctima i ella de botxí. I durant el transcurs de la tarda, el vespre i la nit, a contracor perquè el que voldria és treure-s’ho del cap d’un cop, se sorprèn una i deu vegades racionalitzant tots els mètodes que l’inconscient li ha suggerit per assegurar-se que l’avi de l’UVI no superi mai el coma.

     Se li ocorren mitja dotzena d’injectables que, discretament introduïts a la bossa del sèrum, precipitarien el final sense deixar rastres sospitosos. També podria manipular, el mínim indispensable, algun dels diferents aparells que el mantenen viu. I amb un risc proper al zero, perquè no són responsabilitat seva i ningú no podria mai relacionar-la amb el difunt i descobrir el mòbil. Probablement ningú no s’adonaria de res; en el pitjor dels casos, s’adjudicaria a un accident per negligència, als que el corporativisme professional hospitalari sap perfectament com posar sordina.

     —On tens el cap, mama?

     En el transcurs de la tarda-vespre, la nena li farà aquesta mateixa pregunta fins a tres vegades. La primera, a la riba de la riera, tot dinant, la doctora contestarà que la nit passada no ha dormit gaire bé; la segona, davant d’un semàfor verd, tornant a casa, la doctora respondrà embragant i entrant la primera tan simultàniament que la sentiran rascar; la tercera, badant davant la tele després de sopar, la doctora sospirarà mentre dubta si explicar-li tota la veritat o anar-se’n al llit. Però explicar tota la veritat és per definició una utopia impossible: el trauma d’aquell avortament horrorós, enquistat dins els replecs del subconscient, amb el pas i el pes del anys en comptes d’atenuar-se s’havia tornat maligne, i ara amenaçava una metàstasi que, si no el cos, li estava empestant l’esperit. La doctora s’aixeca dient que té son i fa un petó a la galta de la seva filla: naniit. La noia se la mira torçant una cella d’estranyesa i canvia el canal amb el comandament.

     —Doctor Luppi, doctora Luppi, a urgències, sisplau.

     Sent la veu, amb el deix d’urgència de quan hi ha urgències, en el precís instant en què apuntava el bisturí a l’extrem superior de la línia que, amb retolador negre, ha traçat des de la cua de l’estèrnum fins al centre de l’os púbic. Ara no pot dubtar. En l’instant precís de la incisió, un dubte pot ser fatal. Expira un buf concentrat, clava la punta esmolada del bisturí sota l’os, i així que veu la primera espurna de sang, segueix la línia negra fins a l’extrem. A l’altra mà té, a punt, unes pinces, i abans que no s’inundi tot de vermell, tiba la meitat esquerra de la panxa seccionada de l’avi esbudellador. Fica la dreta nua sota les tres pells i el múscul, buscant el fetus on sap que ha de ser. Però quan la torna a treure, als dits envescats de sang i humors, només hi té una foto de la Sandra quan tenia dos anys. La doctora se la mira, mentre esbufega i renega en veu baixa, perquè hi alguna cosa que no acaba d’entendre, i la Sandra, des de la foto però movent els llavis, li diu:

     —Doctor Luppi, doctora Luppi, a urgències, sisplau.

     La doctora Luppi es desperta, resuada i esglaiada. Fixa la mirada en el despertador digital, per comprovar que és a casa, al seu llit. Tomba el cos i tus per sentir-se desperta. Estira un braç i encén el llum. S’adona que respira acceleradament. Adrenalina. El pànic del malson li ha disparat les contradefenses. Tus dos cops més, per sentir-se altre cop i amortir el silenci profund de la matinada, i s’asseu contra el capçal. El digital diu les 05:55 i la doctora s’embadaleix mirant els dígits luminiscents com si en pogués extreure la màgia capaç de curar-li aquest rampell neuròtic. Quan l’últim cinc es transforma en un sis, la doctora tus per tercer cop i bàscula sobre el cul, el peus enfora i el cos enlaire: a les vuit ha de ser a l’hospital i s’estima més no dormir més. No ho vol reconèixer, però ho fa per assegurar-se de no repetir el malson. O un altre de semblant, semblantment esborronador. Entre la voluntat psíquica i les altres totes, s’esforça en no rememorar imatges concretes d’aquesta darrera visió, de la que per sort l’ha despertat una veu, la veu de la Sandra, cridant-la a urgències.

     S’aixeca i s’acosta descalça a la porta entreoberta de l’habitació, des d’on, entre les remors domèstiques nocturnes, pot distingir la respiració de la princesa, dormint a l’habitació del costat. Se’n va a la cuina i es fa un suc de taronja. Mentre se’l beu a glopets curts, posa la cafetera al foc, mitja llesca de pa a la torradora i un pot de melmelada sobre la taula. Engega la ràdio, baixetbaixet, i puja la persiana sense fer soroll. La sorprèn comprovar que el cel encara és blaunegre i repixa un ruixim gairebé inaudible. I invisible. Com si al setembre no pogués ploure ni quatre gotes, un dimarts a trenc d’alba. I en aquell moment, inconscientment, decideix que per tard que arribi el càstig, per desproporcionat que sigui o sembli, ha de trobar i trobarà la manera de. No serà pas un homicidi, no pas amb totes les lletres, perquè és un pacient d’edat avançada que ja va arribar moribund de l’accident. Només serà una engruna de justícia immanent. L’atzar, que tot ho pot, li ha posat a l’abast la possibilitat de liquidar aquell compte, aquell gangli, aquell trauma en definitiva, amb una altra negligència mèdica, en aquest cas premeditada.

     Just llavors, al cel, esclata un llamp proper que fa saltar els automàtics i ho embolica tot amb un tro de por. Com si un déu furiós l’hagués sentit, tot i el silenci que gruava davant la persiana alçada, davant la finestra oberta, vora la ràdio. Que s’ha apagat perquè ella pugui escoltar l’eco dens de l’instant dins la fosca en penombres. I els pardals i els ocells de tota classe que festegen eixelebrats l’albada i el ruixim que la bateja. Quanta poesia no hi ha en un segon de contemplació genuïna, es diu la doctora, que anys enrere es va encisar amb el ioga i la poesia zen. Fins n’havia fet algunes temptatives:

         He vist un ocell

         amb la lluna al serrell

o bé:

         Que humana és l’albada

         disfressada de fada

Si això fos una novel·la i ella la protagonista, pensa mentre encén un misto per encendre una espelma, l’editor de torn argumentaria que una persona amb una sensibilitat així, capaç de gaudir d’un esput de tempesta d’aquesta manera i d’escriure succedanis de poemes tan tous com aquests, difícilment pot planificar i executar un assassinat a sang freda contra un vell malferit. I encara menys si és dona i metge. Però s’equivoquen: és tan fàcil, per a un metge o una infermera, estroncar la vida d’un pacient de pronòstic reservat...! Segur que aquestes persones que ho fan per pietat, o perquè senten veus i perden el cap, en fan una llista ben llarga abans no les descobreixen. Quan mor una persona gran, ningú no se n’estranya gaire, ni els parents, suposant que en tingui i se l’estimin, ni els mateixos metges, que s’hi troben cada dia.

Si això fos una novel·la o una pel·lícula, ella hauria de ser una neuròtica desequilibrada, probablement alcohòlica o addicta als medicaments, i l’assassinat s’explicaria com una catarsi contra els traumes infantils i/o la basca existencial i/o les injustícies del món. Segurament al final apareixeria un policia madur però atractiu que 1) la perdonaria a canvi d’una cadena perpètua particular (ser la mare dels seus fills pels segles dels segles); o 2) acabaria víctima, ell també, d’una dosi letal que la mateixa metgessa psicòpata li donaria després d’una nit d’èxtasi sexual.

     Sense decidir-ho conscientment, deixant-se dur per la inèrcia de les circumstàncies, com que els fogons van amb gas i el cafè ja puja, la doctora ha agafat la torrada, mig torrada, i s’ha instal·lat a taula, amb l’espelma encesa i un ganivet pla. Com en una cinta antiga de sèrie negra. Just llavors la sobresalta de mala manera una veu melosa vora la porta, una ombra etèria que no havia intuït.

     —Què fas a les fosques? —li pregunta la nena.

     —Un llamp ha fet saltar l’automàtic.

     —Això ja ho veig.

     La Sandra fa pujar l’automàtic, tot i que la seva mare hauria preferit continuar en penombres, ajustant-se a la realitat de les contradiccions aparents en què s’ha reconvertit l’existència des de l’aparició del vell l’esbudellaire.

     —M’ha despertat un tro brutal —mormola la nena badallant.

     —Sí, i tant. Vols esmorzar?

     El rectangle de la finestra, com un escenari de joguina, s’omple d’un flaix de llum pura i l’automàtic torna a saltar. La Sandra respon que prefereix dormir un parell d’hores més, però el tro pertinent l’obliga a repetir la resposta després. Després de pujar l’automàtic per segona vegada. Però ara la llum no torna. 

     —Me’n torno al llit. És molt d’hora, no?

     —Les sis. Probablement les sis i sis.

     La nena agafa un tros d’espelma de calaix dels mals endreços i l’encén per no haver enfilar el passadís a cegues, mentre una veueta llunyana li diu que és una resposta curiosa. Però està massa ensonyada i té massa ganes d’arraulir-se al llit per jugar a preguntes i respostes. La doctora es queda altre cop sola, amb una altra espelma, el ruixat i el fantasma. No, no: res de fantasmes: ella té una filla, en present ple de vida, que vol dir amor. És clar que podria assassinar el vell maleït que l’havia deixat estèril sense córrer cap risc, i tant, però, comptat i recomptat, al capdavall del saldo la víctima tornaria a ser ella. I de rebot, més que ella i tot, la princesa hindú, que no hi té cap culpa; cap, cap, cap.