No és, ni de bon tros, la seva millor pel·lícula, però ja ha anunciat que és l'última en què fa d'actor i, de fet, es pot interpretar com un comiat en tota regla, amb uns quants missatges que, com sempre, tothom interpretarà com li sembli. Perquè Gran Torino, el darrer film dirigit per Clint Eastwood, parla de perdó i redempció, però també de la decadència de la família, del valor de l'esforç, dels perills de la violència i d'uns quants temes més que, en mans del vell cowboy solitari, esdevenen una diagnosi inapel·lable de la societat nord-americana i, vistos amb perspectiva, tenyeixen d'amargor i sarcasme la trajectòria (o la fi) dels àngels venjadors que Eastwood ha interpretat durant la seva carrera.
I és que Walt Kowalski , el protagonista de Gran Torino, ve a ser la suma de tots els vells solitaris i rondinaires als quals aquest gran actor i encara millor director ha donat vida durant els darrers anys, homes que diuen el que pensen sense importar-los gens ni mica les convencions socials.
Fals racisme
La forma d'expressar-se de Kowalski ha provocat que més d'un crític parlés d'un al·legat racista, d'una pel·lícula políticament incorrecta. No hi estic gens d'acord. Sí, és evident que Kowalski, tot un veterà de la guerra de Corea, veu amb mals ulls als seus veïns xinesos, però només al principi. Després s'hi apropa amb una mentalitat oberta, amb la voluntat d'aprendre. Que continuï vomitant tot tipus de frases racistes és inevitable, és la seva forma de parlar i als quasi vuitanta anys no la canviarà pas, però l'important és que comença a entendre'ls i també a estimar-los. En aquest sentit, penso que qui vegi un missatge racista al film està completament equivocat; el que vol dir-nos el director és que, més enllà de les tradicions i les diferències culturals, tots som iguals.
Un digne comiat
Gran Torino és un digne comiat d'un actor que, com a director, ha après a pensar per ell mateix i sap vorejar com ningú la línia que separa la dreta de l'esquerra. Clint Eastwood diu el que pensa sense importar-li el parer de la gent, sovint dominada per la hipocresia i més preocupada per les aparences que per la realitat. Igual que Kowalski, Eastwood ens fa riure molt, però també és capaç de fer-nos plorar o, com a mínim, d'emocionar-nos amb una història que alliçona i entreté.
Kowalski canvia quan veu al wong Tao ajudant una dona -100% white-.
És bona pel.lícula i sembla una bona reflexió
Em quedo amb els seus Grrrr! Penso que és el seu testament
Salutacions cordials
Miquel A Moyà
Però sempre acaba agradant-me, no sé com s'ho fa.