La ciutat coneguda pel ví, al sud d'Andalusia, a la comunitat autònoma de Cadiz. Paraís de les zzzz... Desert Bus ride - Gustavo Santaolalla, de la B. S. O. de Babel
El dimecres deixàvem Sevilla per a anar a Jerez de la Frontera. Batejada com a Xera pels fenicis, Shiraz pels grecs, Ceret pels romans, Seritum pels visigots, Scherish pels àrabs, Sherries pels anglosaxons, Xeres pels castellans i actualment Jerez de la Frontera pels espanyols i Sherry pels anglesos. Segons diuen, aquella és una terra rica en moltes coses. El vi i els cavalls en son dues. La agricultura a Andalusia és molt important, font de riquesa. A Jerez concretament, segons el nostre tècnic, hi ha molta pasta. Diners que provenen de les bodegues i la venta del vi amb denominació d'origen.
Al nostre grup, com ja he comentat en alguna altra entrada, algú va dir que a Andalusia es viu molt bé. I jo em vaig dir a mi mateix, doncs si es viu tan bé, perquè no emigrem a Andalusia i deixem Catalunya pels que fa 40 i 50 anys van venir a viure-hi? Jo crec que a Andalusia fa bon temps i si no fa gaire calor, que diuen que a partir del maig és insuportable, allò és meravellós. Però no crec que els andalusos visquin sense treballar, passejant tot el dia i fent finitos amontillados a les terrassetes d'alguna ciutat andalusa. No ho crec, tret dels terratinents que tenen fortunes. També crec que el ritme de vida és el que és per la calor. I hi afegiria també aquests diners que venen de Catalunya, tan importants per viure amb calma.
La nostra estada a Jerez va ser fugaç. L'hotel era al centre, al carrer Avila. Després d'instal·lar-nos i fer el ritual, jo vaig comprovar resignat que la connexió no era per tirar cohets. A Sevilla (a l'hotel on erem, vull dir) no teníen connexió wifi i a Jerez, no sé perquè, a mi no em funcionava. L'únic que vaig aconseguir va ser connectar-me a travé del PC públic de l'hotel que tenia una connxexió que anava a pas de tortuga. O de cargol. L'altre dia ho discutia amb una amiga. Què és millor dir per apelar a quelcom lent, un cargol o una tortuga?
La tarda a Jerez la vaig passar voltant pel centre, perdent-me pels carrers i descobrint places i esglésies. Tanmateix però no vaig quedar ni impressionat ni satisfet amb la ciutat. Encara que després de dues setmanes veient ciutats i amb ganes de tornar a casa, tenia posat el llistó molt alt. I la ciutat havia de fer un castell impressionant de focs artificials per arrencar-me del tedi i de l'avorriment. Tan sols el sò d'unes quantes guitarres espanyoles procedent d'un local amagat a un carreró va aconseguir despertar la meva curiositat. Era una escola de guitarra espanyola. Vaig poder veure d'estranquis com 6 persones molt diferents, entre elles un asiàtic amb cabell llarg i tenyit de ros, feien els seus primers o segons passos amb la guitarra.
L'endemà vam fer una sola funció a una Salle, o uns salesians, o jo què sé! Durant la funció ens va acompanyar el cor de fel·ligresos de l'escola, que van cantar diversos salms o el què sigui, amb l'orga marcant el ritme i la melodia. I és que l'església de l'escola estava tocant paret per paret amb l'auditòri o teatre de la mateixa escola, i és clar, vam coincidir. Va ser una experiència mística. Imagineu-vos que hi havia moments en que jo havia de dir Vaya usted i pensava a dir Vaya usted con Dios. O en lloc de sí pensava en dir amén.
El més dur de les dues setmanes va ser la temuda tornada cap a Catalunya. Un viatge de 12 hores en furgoneta de les quals vam parar mitja hora per dinar i tres cops més com a màxim amb el temps just de fer un riuet i saludar el sol. Jo ja no sabia com seure del mal que em feia el cul i si no hagués estat pel Harry Potter i una llanterna, m'hagués tornat (més) boig. Cap altra vegada havia tingut tantes ganes de tornar a casa i aquest cop em vaig emocionar. Llar, dolça llar.
Avui diumenge marxem en vaixell cap a Mallorca per passar-hi tres dies. A veure què tal.
Al nostre grup, com ja he comentat en alguna altra entrada, algú va dir que a Andalusia es viu molt bé. I jo em vaig dir a mi mateix, doncs si es viu tan bé, perquè no emigrem a Andalusia i deixem Catalunya pels que fa 40 i 50 anys van venir a viure-hi? Jo crec que a Andalusia fa bon temps i si no fa gaire calor, que diuen que a partir del maig és insuportable, allò és meravellós. Però no crec que els andalusos visquin sense treballar, passejant tot el dia i fent finitos amontillados a les terrassetes d'alguna ciutat andalusa. No ho crec, tret dels terratinents que tenen fortunes. També crec que el ritme de vida és el que és per la calor. I hi afegiria també aquests diners que venen de Catalunya, tan importants per viure amb calma.
La nostra estada a Jerez va ser fugaç. L'hotel era al centre, al carrer Avila. Després d'instal·lar-nos i fer el ritual, jo vaig comprovar resignat que la connexió no era per tirar cohets. A Sevilla (a l'hotel on erem, vull dir) no teníen connexió wifi i a Jerez, no sé perquè, a mi no em funcionava. L'únic que vaig aconseguir va ser connectar-me a travé del PC públic de l'hotel que tenia una connxexió que anava a pas de tortuga. O de cargol. L'altre dia ho discutia amb una amiga. Què és millor dir per apelar a quelcom lent, un cargol o una tortuga?
La tarda a Jerez la vaig passar voltant pel centre, perdent-me pels carrers i descobrint places i esglésies. Tanmateix però no vaig quedar ni impressionat ni satisfet amb la ciutat. Encara que després de dues setmanes veient ciutats i amb ganes de tornar a casa, tenia posat el llistó molt alt. I la ciutat havia de fer un castell impressionant de focs artificials per arrencar-me del tedi i de l'avorriment. Tan sols el sò d'unes quantes guitarres espanyoles procedent d'un local amagat a un carreró va aconseguir despertar la meva curiositat. Era una escola de guitarra espanyola. Vaig poder veure d'estranquis com 6 persones molt diferents, entre elles un asiàtic amb cabell llarg i tenyit de ros, feien els seus primers o segons passos amb la guitarra.
L'endemà vam fer una sola funció a una Salle, o uns salesians, o jo què sé! Durant la funció ens va acompanyar el cor de fel·ligresos de l'escola, que van cantar diversos salms o el què sigui, amb l'orga marcant el ritme i la melodia. I és que l'església de l'escola estava tocant paret per paret amb l'auditòri o teatre de la mateixa escola, i és clar, vam coincidir. Va ser una experiència mística. Imagineu-vos que hi havia moments en que jo havia de dir Vaya usted i pensava a dir Vaya usted con Dios. O en lloc de sí pensava en dir amén.
El més dur de les dues setmanes va ser la temuda tornada cap a Catalunya. Un viatge de 12 hores en furgoneta de les quals vam parar mitja hora per dinar i tres cops més com a màxim amb el temps just de fer un riuet i saludar el sol. Jo ja no sabia com seure del mal que em feia el cul i si no hagués estat pel Harry Potter i una llanterna, m'hagués tornat (més) boig. Cap altra vegada havia tingut tantes ganes de tornar a casa i aquest cop em vaig emocionar. Llar, dolça llar.
Avui diumenge marxem en vaixell cap a Mallorca per passar-hi tres dies. A veure què tal.
Toni Delgado