El tema del nazisme sembla haver-se instal·lat en la literatura sense possibilitat de passar de moda. No estic en contra. Penso que s’ha de mantenir sempre una memòria raonada del terror, alertar les noves generacions de les seves conseqüències. Tampoc no amagaré, però, que de vegades el lector pot sentir un cert cansament davant la repetició d’un mateix referent per explicar les pulsions més baixes de l’ésser humà.
Però aquest mateix raonament serveix per explicar que en la seva primera novel·la Òscar Palazón ha tret molt de suc a una història que podria semblar-nos antiga o dejà-vu. Dic la primera novel·la perquè, tot i haver publicat altres textos narratius, és en El fotògraf (Ara Llibres) on l’autor ha volgut conjugar les característiques més clàssiques del gènere amb un estil molt particular que es capbussa sense por en el desassossec del món contemporani.
El fotògraf utilitza, doncs, una sèrie de recursos narratius amb tanta perícia que doten aquesta història, difícil per les seves connotacions morals, d’una especial credibilitat. El seu protagonista, l’Enric, troba un quadern on es relaten els fets que envolten la vida d’en Sebastià, presoner al camp d’extermini de Mauthausen. La professió de fotògraf d’aquest últim l’obliga a participar de les pràctiques, ja podeu suposar que gens ètiques, dels responsables del camp. Amb aquest punt de partença, Palazón articula una trama amb tornades al passat que ens va mostrant la investigació, sempre amb cruesa, però també amb una prosa clara que alleuja els fets sense amagar la seva contundència...
És el que més crida l’atenció d’aquesta història ben documentada, la capacitat de trobar els canals adequats per narrar-la. Però no estaria bé que deixéssim de banda l’atractiu d’uns personatges que esdevenen creïbles tot i viure en un món de malsons. I subratllo aquesta característica perquè potser es tracta del més complex d’una novel·la com El fotògraf. La societat actual ha après a cauteritzar el terror, a incorporar-lo als seus referents, a pensar que sempre és una definició del que li passa als altres, però Palazón ens el retorna reflectit al nostre propi mirall.
Dins de les darreres publicacions d’autors catalans, El fotògraf pot ser una de les sorpreses de la temporada. Ara cal veure l’acollida del públic lector, i comprovar si és capaç de valorar aquesta davallada als inferns amb la mateixa, i benèvola, intensitat que ha posat en la valoració d’altres novel·les de tema semblant.
X. R. Trigo
_________________________________
Òscar Palazón, El fotògraf, Barcelona, Ara Llibres, 2008, 205 p.
(Publicat al Serra d’Or)
No havia llegit res d'aquest autor, però veig que és literatura de la bona (ara entenc que sigui un dels preferits del blog del LLIBRETER, i això sempre és una garantia, a la qual ara caldrà afegir-hi també el teu , Xúlio)
La meva opinió, però, és que l'Ian Mc Ewan és l'escriptor més important del que Jorge Herralde diu el "Dream Team" anglòfil.
A mi, aquest llibre també m'ha convençut molt.
Gràcies per passar-te.
De l'Óscar Palazon encara no he llegit res, a veure si quan acabi "sota la pols" d'en jordi Coca llegeixo alguna cosa d'ell.
records des de mallorca
Xúlio , tinc pendent ELS SECRETS DE LA REINA, quan la llegeixi espero també ressenyar-la a: http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/
I anem tots a llegir "Ulls verds", pel que sembla...
Per cert, felicitats pel teu bloc. És rigorós i amb criteri.
Una abraçada
Tindré en compte la teva recomanació. Gràcies!
Ens veiem.