AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Ahir al vespre em va trucar a última hora un amic català que estava de pas per la meseta per qüestions de feina. Ávila, Toledo, i finalment Madrid. Jo, que no em puc estar de fer de cicerone i ambaixadora de tot català que volta pel foro i més si és un amic -i encara que ja estava en pijama i disposada a passar una nit de divendres internetitzada- em vaig arreglar en un momentet i vam sortir a sopar i a fer unes copes .
La nit madrilenya és molt variopinta, va per zones i els tassistas d'aquí en saben molt. El meu amic en arribar a la Capital va agafar-ne un per anar al centre i va demanar per Chueca tot confós i pensant en Malasaña que també té fama d'underground i alternativa.El tassista, molt amable, i després de comprovar per l'accent del meu amic, que no era d'aquí; li informà -tot preocupat- que a Chuecala gent"pierde mucho aceite"...
El Pep, en veure que no era el barri que buscava -encara que no hi tenia res en contra- va decidir deixar-se d'experiments turístics i confiar en una servidora per no perdre's pel Madrid-la nuit.
Si, Madrid, com qualsevol ciutat important, va per zones i les has de conèixer. Huertas és més salsera -la qual cosa ja m'agrada... mojitos, cahipirinhes,
ritmes tropicals- i una mica (tampoc no gaire) més pija això si; però
sempre és una aposta segura. Com deia, la cosa va per zones, i a aquesta
-Huertas, Plaza Santa Ana i voltants- hi trobes més de tot, més diversitat
de locals, de llengües, de guiris... Una diversitat que va de pas tot fent visita turística, a diferència de Lavapiés on normalment
la diversitat hi viu i hi conviu.
En Pep i jo vam quedar al Km.0 tot just davant de La Puerta del Sol, la qual cosa no els recomano que facin si tenen una cita a cegues, ja que, com que hi queda tothom (com passa al Oso y el Madroño) no s'hi troba ningú. Per sort en Pep i jo no anàvem a cegues i ens vam trobar de seguida.
Ens encaminàrem direcció Huertas fins arribar a la Plaza del Ángel on hi és l'España Cañí, típic bareto de tapes on un ninot a mida real (més aviat chaparrito) de fusta i amb tricorni, fusell i bigoti; dona "benemeritamente" la benvinguda als forasters qual segurata dels anys del Lute...
Òbviament no hi vam entrar. I per treure'ns l'esgarrifança de la visió, abans d'acabar la nit, i com és costum quan faig de cicerone el vaig portar a fer una ullada al núm. 55 del carrer Atocha... On l'esgarrifança és inversament proporcional i en sentit contrari... on l'escalfor de la solidaritat feta estatua ens acosta a la memòria...
Després de saludar al Café Centraluna miqueta més avall del del tricorni de cartró,vam baixar pel carrer Huertas tot buscant un restaurant cubà molt agradable per fer un mos. Abans d'arribar-hi ens topàrem amb un altre -un restaurant àrab ben curiós- i canviarem de plans.
Uns quants hipies rastafaris a l'esquerra fumant en llargues pipes... una parella ben normaleta i estàndar... dos senyors molt blanquets de mitjana edat -o gairebé ja de dos terços- amb dues senyoretes amb la meitat d'edat i molt morenetes... un grup de noies joves envoltant a un noi atabalat... una altra parella que en principi semblaven orientals però que van resultar ser parents directes de Fujimori... Guiris diversos i de diverses llengües... i nosaltres dos que a primera vista semblàvem Jack Lemmon i Walter Matthau a l'estranya parella: en Pep és alt, fort, i de cabells i ulls foscos... i servidora és més aviat tot el contrari (vaja, el punt i la i)
La composició del menjador era ben diversa. Tothom anava a la seva i la diversitat no semblava cap novetat. Però, de tant en tant, m'adonava que alguns ens miraven estranyats. Vaig pensar que era pel contingut de la nostra conversa: política, economia, futbol... la paraula independència no va sortir gaire aquesta vegada... però la gent ens mirava igualment...
Havent sopat, vam fer un parell de copes a un pub d'estètica irlandesa al carrer Moratinos, on l'especialitat no eren tant les cerveses i els spirits sinó les caipirinhes i el rom dominicà; i on no n'hi havia de gaiters gaèlics sinó més aviat sud-americans... La barreja i el contrast eren notables... però la gent, un cop més, ens mirava tot just a nosaltres en obrir la boca...
Després varem acabar la nit a un bareto amb les canonades i les aixetes a la vista, allò que en dic estètica dels budells per fora, és a dir, tubs i conductes no amagats sota parets i sostres... Aquí la gent era "tipical eppanish" i la mitjana d'edat coincidia amb la nostra. Tanmateix cadascú anava a la seva, i si no hagués estat perquè el Pep va demanar "una mediana" en lloc d'un tercio o un botellín, hauríem passat completament desapercebuts... però la llengua ens delatava...
Ens delatava la conversa, i mira que parlaven de coses ben normals... que si l'any aquell del naranjito quan erem petits, que si jo també me'n recordo del 23F i mira que era només un any més petit que tu, que si aquesta cançó és de quan teníem 17 i ja n'han passat 17 més...
Vaja, del que parlem els de la nostra generaciò quan ens posem nostàlgics i ens assalta la crisi dels... Deu ser que arribats als taitantos (taitantitos, que encara estem més a prop dels trenta...) ens agafa a tots per recordar i venerar els pantalons de pitillo, les potes d'elefant, "las hombreras" i "los flequillos cardados"... Però això és una altra història...
El cas és que la gent -els tipical eppanish especialment- ens regalaven mirades, algunes contrariades, algunes només estranyades, curioses, des-ubicades...
En una mil·lessima de segon vaig notar clavades mirades inquisidores, i per un moment vaig sentir com si la gavardina se m'haguès obert de bat a bat i tothom ens mirés qual si fóssim exhibicionistes provocatius -culpables de premeditació i traïdoria lingüística- en mig, precisament, de la Torre de Babel que és la nit madrilenya...
Potser fou només la meva paranoia, segur que ningú ens mirava i van ser tot imaginacions meves... La gavardina es va tancar i cadascú va tornar a parlarla seva sense més ni més...
[No se'm perdin -però no se m'afeccionin- aquest últim enllaç que els hi he posat, sin desperdicio... És, literalment, la caña de España...un article, com podran comprovar, sense cap ànim de ser lingüísticament nacionalista, que ja sabem tots que l'espanyolisme no ho és pas...]
Jo, que també hi resideixo a Madrid, també conec això que dius.
Rai que n’hi ha de madrilenys més moderats que no son tant de “paletos”, en Martí Perarnau hi parla sovint d’ells en les seves columnes d’El Periódico. Però son difícils de trobar-ne.
A la meva feina, n’hi ha alguns que Déu n’hi do… La Fauna Ibèrica, els dic.
Els amics de Dagoll Dagom ja van parodiar en les seves sèries “Oh Europa!” i “Oh Espanya!” el Madrid dels bars “típics” o de les oficines burocràtiques. L’actor madrileny triat era, en tots dos esquetxos, en Jesús Bonilla. Va tenir molt sentit de l’humor, el bo d’en Jesús. I en Bermúdez, a l’esquetx del bar, estaba genial com a “traductor” dels modismos culinaris catalans (“Un quinto?” “No, lo que quieren son 5 botellines”…).
Jo no només hi resideixo, sinó que sóc madrilenya i tanmateix ara podria formar part d'aquest ramat de mires curtes. I malgrat ben és cert que no és la gran majoria, també et pots trobar, però, amb molta gent que no és tan paleta ni tant tancada, només s'ha de saber buscar i morure's pels cercles adients. Encara que tanmateix n'hi ha gent que tot i la seva capacitat intelectual són obertament anticatalans i més aviat xenòfobons. Els altres, pobres, són més aviat incultes, desinformats, o contrainformats (que ni es lo mismo ni es igual)
Tot i axí, que quedi clar que madrilenys amb la meva sensibilitat també n'hi ha, no sóc pas l'única! Per sort!
Una salutació i ja ens farem un dia unes cervesetes per Huertas si et ve de gust!
josepselva |
dissabte, 14 de març de 2009 | 21:36h
Una ruta interessant, si un dia vinc a Madrid espero tenir cicerona (soc català, saps?, no se si això és condició suficient). Jo també he notat viatjant per les Espanhas que si parlo català amb algú en públic les mirades de reüll - i no pas de simpatia- abunden. Les diferències i disparitats, siguin de volum, alçada, edat o llengua criden l'atenció i les mirades dels qui no saben ni volen veure mes enllà de les aparençes. Però també presumir de cosmopolitisme és signe de vacuïtat. Entenc al de "la caña de España" i canviant "lo nuestro" per "allò nostre" la comparteixo. El papanatisme anglosaxò en el llenguatge, bandejant formes genuïnes que cada llengua té és tan empobridor com fer servir ketxup per fer pa amb tomàquet. Nacionalisme?. No, identitat.
Comparteixo la crítica al "papanatisme anglosaxó en el llenguatge" que tan gràficament expliques i que es veu molt ben reflectit a l'article enllaçat (tot salvant les distàncies) Qui m'ha sentit parlar castellà tota la vida, sap que sóc molt de frases fetes i refranys, dites populars i genuïnes, i d'expressions molt pròpies de la meva llengua i de la meva terra. Si en català no ho faig tant -i sovint "tiro del repertorio alcarreño-castizo de mi abuela"- és només per pura ignorància personal pel que fa al català o precisament perquè allò que vull explicar és tan genuïnament propi i castellà, que dir-ho en altra llengua no tindria cap sentit i li treuria tota la gràcia; o tanmateix perquè la pròpia situació de "contigüitat lingüística" que hi teniu (aquí a Madrid directament és absència) entre ambdues llengües, fa que moltes vegades vosaltres mateixos en tingueu d'interferències mútues.
Però -i tornant a la febre anglosaxona de la que parla l'article- efectivament, només caldria canviar-ho per "allò nostre" per subscriure-ho [...és més, jo ni tan sols necessito canviar una expressió per l'altra, ja que ambdues llengües són meves: l'una filla biológica i l'altra filla adoptada -amb el vostre permís- i me les estimo a totes dues] I precisament per això, perquè el discurs és perfectament equiparable, és que he enllaçat l'article: per deixar patent la doble vara de mesurar que fan servir els que -des del suposat "no nacionalisme"- critiquen la defensa de la identitat catalana (acusant-la de nacionalista i provincianista, amb tota la connotació negativa amb la que volen carregar tots dos termes) però que fan tot just el mateix quan es tracta de defensar "lo nuestro".
Pel que fa a les rutes huertanas, tassis, cicerones i d'altres condicions (no sé si suficients, si més no interessants) només diré que, a més de la gavardina per fer exhibicionisme "clar i català" per los madriles sempre que calgui; també porto "gorra de plato a roscachapa", és a dir, que tinc complex de tassista-xoferessa-guia turística-ambaixadora de catalans i catalanes perduts i perdudes por estos andurriales castizos, i que com vaig dir al primer post... Oh benvinguts, passeu, passeu...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Jo, que també hi resideixo a Madrid, també conec això que dius.
Rai que n’hi ha de madrilenys més moderats que no son tant de “paletos”, en Martí Perarnau hi parla sovint d’ells en les seves columnes d’El Periódico. Però son difícils de trobar-ne.
A la meva feina, n’hi ha alguns que Déu n’hi do… La Fauna Ibèrica, els dic.
Els amics de Dagoll Dagom ja van parodiar en les seves sèries “Oh Europa!” i “Oh Espanya!” el Madrid dels bars “típics” o de les oficines burocràtiques. L’actor madrileny triat era, en tots dos esquetxos, en Jesús Bonilla. Va tenir molt sentit de l’humor, el bo d’en Jesús. I en Bermúdez, a l’esquetx del bar, estaba genial com a “traductor” dels modismos culinaris catalans (“Un quinto?” “No, lo que quieren son 5 botellines”…).
Un salut,
JULIÁN.
Encara que tanmateix n'hi ha gent que tot i la seva capacitat intelectual són obertament anticatalans i més aviat xenòfobons. Els altres, pobres, són més aviat incultes, desinformats, o contrainformats (que ni es lo mismo ni es igual)
Tot i axí, que quedi clar que madrilenys amb la meva sensibilitat també n'hi ha, no sóc pas l'única! Per sort!
Una salutació i ja ens farem un dia unes cervesetes per Huertas si et ve de gust!
Belén.
Però també presumir de cosmopolitisme és signe de vacuïtat. Entenc al de "la caña de España" i canviant "lo nuestro" per "allò nostre" la comparteixo. El papanatisme anglosaxò en el llenguatge, bandejant formes genuïnes que cada llengua té és tan empobridor com fer servir ketxup per fer pa amb tomàquet.
Nacionalisme?. No, identitat.
Però -i tornant a la febre anglosaxona de la que parla l'article- efectivament, només caldria canviar-ho per "allò nostre" per subscriure-ho [...és més, jo ni tan sols necessito canviar una expressió per l'altra, ja que ambdues llengües són meves: l'una filla biológica i l'altra filla adoptada -amb el vostre permís- i me les estimo a totes dues] I precisament per això, perquè el discurs és perfectament equiparable, és que he enllaçat l'article: per deixar patent la doble vara de mesurar que fan servir els que -des del suposat "no nacionalisme"- critiquen la defensa de la identitat catalana (acusant-la de nacionalista i provincianista, amb tota la connotació negativa amb la que volen carregar tots dos termes) però que fan tot just el mateix quan es tracta de defensar "lo nuestro".
Pel que fa a les rutes huertanas, tassis, cicerones i d'altres condicions (no sé si suficients, si més no interessants) només diré que, a més de la gavardina per fer exhibicionisme "clar i català" per los madriles sempre que calgui; també porto "gorra de plato a roscachapa", és a dir, que tinc complex de tassista-xoferessa-guia turística-ambaixadora de catalans i catalanes perduts i perdudes por estos andurriales castizos, i que com vaig dir al primer post... Oh benvinguts, passeu, passeu...