joaquimvilarnau |
divendres, 13 de març de 2009 | 18:15h
Ahir al vespre em van assabentar de la mort de Quintín Cabrera. Per molts era un desconegut però per molts altres era un referent. Un referent com a persona i com a artista. Militant d'esquerres, comunista i republicà, va ser fidel a les seves idees i va intentar sempre obrar en conseqüència.
El 1968 va establir-se a Catalunya i al cap de poc ja parlava un català més que
correcte. Present sempre en tots els concerts solidaris en que se li
demanava la seva presència i sempre disposat a ajudar. Però les coses
no li van anar del tot bé i el 1991 se'n va anar a viure a Madrid.
Segurament, el seu país d'adopció, Catalunya, no va saber correspondre
l'amor que ell havia posat.
S'ha mort Quintín Cabrera i ja sabem que en aquest país hi ha morts de primera i morts de segona. Cabrera és d'aquests darrers. Cap titular als TN, cap especial per la ràdio, cap pàgina de diari dedicada. Res. O ben poc. El mateix que va passar amb Maria Laffitte i tres quarts del mateix del que va passar fa ben poc amb Ermengol Passola. Repercussió de segona per a persones de primera. Cadascún dels casos és ben diferent però amb tots s'ha resultat injust. L'Ajuntament de Barcelona, que ja va anunciar un espai públic dedicat a Pepe Rubianes poc després de la seva mort, faria bé en dedicar un espai a Ermengol Passola. I l'Ajuntament de Sant Cugat, podria fer-ho amb Quintín Cabrera.
Els anys setanta van ser durs per als catalans i per als uruguaians. Cabrera, aleshores un català més, sentia un doble dolor i l'escopia en forma de cançó, o sigui de poesia:
No solament compartim la taula
i el llit,
compartim les paraules,
totes les malediccions serrant les dents,
els fills,
les lletres cada mes,
el lloguer de la casa
i aquest dolor immens
de tenir dues pàtries
igualment trepitjades.
["Solament" del disc Yo nací en Montevieo (1975)]
Jo el vaig tractar poc. Un parell o tres vegades cara a cara i unes quantes més per telèfon. Atent, amable i en tot el gran sentit de les paraules bona persona. No era obligatori comulgar amb la totalitat de les seves idees polítiques per sentir la gran tendresa que traspuava, per emocionar-se amb la sensibilitat de les seves lletres. Cabrera mereixia més sort i més reconeixement, però mai no es va queixar ni es va cansar de lluitar. Des que no hi és –igual que des que no hi és Pepe Rubianes– el món és una mica més lleig.
S'ha mort Quintín Cabrera i ja sabem que en aquest país hi ha morts de primera i morts de segona. Cabrera és d'aquests darrers. Cap titular als TN, cap especial per la ràdio, cap pàgina de diari dedicada. Res. O ben poc. El mateix que va passar amb Maria Laffitte i tres quarts del mateix del que va passar fa ben poc amb Ermengol Passola. Repercussió de segona per a persones de primera. Cadascún dels casos és ben diferent però amb tots s'ha resultat injust. L'Ajuntament de Barcelona, que ja va anunciar un espai públic dedicat a Pepe Rubianes poc després de la seva mort, faria bé en dedicar un espai a Ermengol Passola. I l'Ajuntament de Sant Cugat, podria fer-ho amb Quintín Cabrera.
Els anys setanta van ser durs per als catalans i per als uruguaians. Cabrera, aleshores un català més, sentia un doble dolor i l'escopia en forma de cançó, o sigui de poesia:
No solament compartim la taula
i el llit,
compartim les paraules,
totes les malediccions serrant les dents,
els fills,
les lletres cada mes,
el lloguer de la casa
i aquest dolor immens
de tenir dues pàtries
igualment trepitjades.
["Solament" del disc Yo nací en Montevieo (1975)]
Jo el vaig tractar poc. Un parell o tres vegades cara a cara i unes quantes més per telèfon. Atent, amable i en tot el gran sentit de les paraules bona persona. No era obligatori comulgar amb la totalitat de les seves idees polítiques per sentir la gran tendresa que traspuava, per emocionar-se amb la sensibilitat de les seves lletres. Cabrera mereixia més sort i més reconeixement, però mai no es va queixar ni es va cansar de lluitar. Des que no hi és –igual que des que no hi és Pepe Rubianes– el món és una mica més lleig.
Ara el record , a Petra, a Mallorca, cap a finals dels 70, un poc abans de fer una actuació al vell local d'un tele-club, agrenant el locla i ardenant les cadires juntament amb els organitzadors