Els meus ulls van poder contemplar com les obres del canal d’accés a la nova Estació Central de València han començat al barri de Malilla, tot just al final del meu carrer, 25 anys després de començar a sentir-ne parlar. Tota una vida! La meua. Aquesta transformació urbana inclourà tot un seguit d’estacions soterrades de rodalies disperses per la ciutat: Central, Aragó, Tarongers, Cacsa, etc. El tren, però, no pararà a Malilla. Heu sentit alguna protesta o reivindicació? Jo tampoc.
El
meu és un de tants barris desgraciadets d’extraradi nascuts al caliu del
tardofranquisme. No és tan horrorós com els Orriols, Torrefiel o l’Amistat,
perquè és un mica posterior. Va nàixer durant els anys setanta. A banda d’un
gens menyspreable contingent autòcton, el barri es va poblar amb les darreres
allaus immigratòries d’ aquells anys. Curt i ras, com acostume a dir, és un
barri obrer i fidel votant del PP. Tot i que no sempre ha estat així. Abans
votava PSPV (val, votava PSOE). I va aprofitar el fenomen faller per integrar
molta gent. Els nostres pares expliquen que la falla de la cruïlla de Malilla
amb el meu carrer de l’Illa Cabrera era a mitjans dels 80 la més nombrosa de la
ciutat. Conten que quan l’estendard de la comissió infantil ja albirava
Els
serveis públics, però, van trigar molt a arribar-hi. Primer es feien els
edificis, i de les voreres ja en parlaríem, o dels col·lectors. Les inundacions
dels carrers són un record inesborrable de la infantesa de molts malillers. L’institut
de secundària va arribar trenta anys després. El poliesportiu ni hi és ni se l’espera,
ara per ara. Només hi arriben dues línies d’autobús que comuniquen molt
malament el barri, i amb freqüències demencials. El metro és una promesa que no
sabem quina generació arribarà a veure complida. I mentrestant, segones i
terceres rengleres de cotxes col·lapsen literalment els carrers. És clar, les
famílies obreres han prosperat i, qui més qui menys, s’ha comprat un segon i un
tercer cotxe. Però ja no van a una falla que malviu entre reductes blavers i
conservadors.
Doncs
aquest barri que ha hagut d’esperar 25 anys per veure com definitivament
comencen a soterrar-se les vies que l’aillaven dels barris veïns de
Un Saludo,
Juan