AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
10M-04Línia C2 Corredor del Henares: Guadalajara, Azuqueca de Henares, Meco, Alcalá de Henares (Universidad), Alcalá de Henares, La Garena, Torrejón de Ardoz, San Fernando de Henares, Coslada, Vicalvaro, Santa Eugenia, Vallecas, El Pozo, Entrevías-Ansamblea de Madrid, Atocha...
Març. Dia 10. 2004. 07:30h Estació de "Cercanías" de Renfe. San Fernando deHenares...
Les imatges comencen a passar fugaces des de l'altra banda de la finestra embolicades pel taronja dels llum artificials a l'horitzó quan encara no és de dia, quan ja quasi no és de nit.
A Coslada hi puja un allau de gent. Arribo a Atocha en 25 minuts igual que feia dia rere dia per anar a la Universitat uns quants anys abans. Canvio de tren, deixo enrere Atocha direcció sud, després un bus...
Arribo a casa.
Engego el mòbil, truco a ma mare, -mama, ya he llegado a mi casa, mañana me quedo aquí, no iré a Sanfer, ya te llamo mañana. Apago el mòbil fins l'endemà...
Tens raó, i els que em coneixen saben que sóc força beligerant amb occident i especialment amb els seus interessos (expressats i exercits pel capitalisme i reforçats pels governs de torn pseudo-democràtics).
Hauria pogut escriure més a fons de tot això però precisament no volia contribuir a cap efecte boomerang ni que fos de passada, per això no he parlat directament del dia "d", sinó del dia d'abans i de la meva experiència personal i intima que ben podria haver estat una altra si haguès ajornat tot just 24 hores la visita a ma mare. Hauria pogut escriure més a fons, si, perquè sóc perfectament conscient de qui són els responsables últims del joc -i sovint els tenim a casa o en som aliats governamentals- que són els que engeguen la metxa però mai no s'embruten les mans. La llàstima, però, és que hi juguen uns, amb les seves regles, i es cremen uns altres sense cap regla probabilística, aleatòriament... altres que passaven per allí, o que de casualitat aquell dia no hi passàvem i ho podem explicar.
Potser som així d'hipòcrites i només ens n'adonem quan el que es crema, els que no hi tornen mai més, la que no contesta al mòbil, el que es queda mutilat de per vida, la que perd el tren per un segon i es salva de l'horror, els que mai podrem tornar a pujar al nostre cercanías com abans, com sempre; és el nostre veí de més amunt, un ex-company d'escola o el fill d'una coneguda, una amiga, un amic d'un amic, una cosina, o nosaltres mateixos.
Però tan si ens n'adonem com si no, tant si ens toca de prop com a milers de Kms; tinc ben present que la gent del carrer es crema a tot arreu: a la C2 aquell dia i a Gaza dia si dia també.
Potser no n'hi haurà prou en canviar les regles i capgirar-les 180º, més aviat haurem canviar de joc...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
I és que diuen que els qui juguen amb foc s'acaben cremant.
Hauria pogut escriure més a fons de tot això però precisament no volia contribuir a cap efecte boomerang ni que fos de passada, per això no he parlat directament del dia "d", sinó del dia d'abans i de la meva experiència personal i intima que ben podria haver estat una altra si haguès ajornat tot just 24 hores la visita a ma mare.
Hauria pogut escriure més a fons, si, perquè sóc perfectament conscient de qui són els responsables últims del joc -i sovint els tenim a casa o en som aliats governamentals- que són els que engeguen la metxa però mai no s'embruten les mans. La llàstima, però, és que hi juguen uns, amb les seves regles, i es cremen uns altres sense cap regla probabilística, aleatòriament... altres que passaven per allí, o que de casualitat aquell dia no hi passàvem i ho podem explicar.
Potser som així d'hipòcrites i només ens n'adonem quan el que es crema, els que no hi tornen mai més, la que no contesta al mòbil, el que es queda mutilat de per vida, la que perd el tren per un segon i es salva de l'horror, els que mai podrem tornar a pujar al nostre cercanías com abans, com sempre; és el nostre veí de més amunt, un ex-company d'escola o el fill d'una coneguda, una amiga, un amic d'un amic, una cosina, o nosaltres mateixos.
Però tan si ens n'adonem com si no, tant si ens toca de prop com a milers de Kms; tinc ben present que la gent del carrer es crema a tot arreu: a la C2 aquell dia i a Gaza dia si dia també.
Potser no n'hi haurà prou en canviar les regles i capgirar-les 180º, més aviat haurem canviar de joc...