No demanar res, no voler res que no sigui la teva esquena de sorra, la sang dels teus petons, la certesa que continuarem creant el nostre món. Poca cosa, potser, però amb la força del cor suspès en una dansa sense ordre ni temps, amb l'esperit del cervell atabalat pels fulls d'un calendari pervers. I el cas és que no puc aturar aquest viatge sense rumb: passió i gosadia són conseqüències naturals de seguir la brúixola del desig.
T'enyoro molt quan no escrius...
Molt boniques aquestes paraules, Josep... molt boniques.
Intento penjar alguna cosa de dilluns a divendres, però de vegades m'és impossible.