mferres |
divendres, 6 de març de 2009 | 22:11h
Aquesta setmana s'ha produït un bon rebombori: el conseller Tresserras ha optat per fer pública la decisió d'exigir per llei en el cinema el 50 % de còpies doblades o subtitulades en català. Ja hi som: realment ens ho podíem esperar, tot el que ha vingut. Un cop a la vida, no podíem haver emplenat els diaris simplement amb una enhorabona a una decisió valenta, arriscada i intel·ligent (perquè no ha comès l'error dels que ho havien intentat abans)? No, és clar, hem hagut de sentir tots els detractors que clamaven en contra d'una tal desmesura: on s'és vist, demanar que s'augmenti el ridícul 3 % actual, com gosem dir que la llengua ofiicial d'aquest país ha de ser present també en el nostre cinema. I els defensors de la llibertat d'escollir, on són, ara? Com podem triar si el 97 % és en castellà? I encara un recordatori recent: què va passar quan Jaume Roures va afirmar, convençut, que la seva pel·lícula sobre Barcelona es passaria en català? Què van dir, els mateixos catalans? És que aquest país no té remei.No en sé gens, però em fa l'efecte que no es tracta d'un globus sonda, com tants d'altres. No passem per alt que, segons el diari d'avui, la decisió va acompanyada d'una voluntat decidida d'avançar cap a la subtitulació en detriment del doblatge, com es fa en el 75 % dels països europeus. No havíem quedat que aquesta era una magnífica manera de fomentar l'aprenentatge d'altres llengües? No és també una mesura més barata? No implica un més gran respecte cap a la pel·lícula original? Encara recordo les sessions interminables de cine-club (teníem tot just 18 anys, i no hi enteníem res), totes subtitulades: al principi ens costava de llegir, solien ser en blanc i negre i sovint el fons no contrastava prou. Si no entenies la llengua original, et perdies. No anava malament per fer pràctiques: El tambor de hojalata, El hombre de mármol, La mujer de hierro, tot art i assaig del bo. No sé si els adolescets actuals s'ho empassarien, com fèiem nosaltres. Segurament no ens va fer cap mal, però potser no calia fer tant d'esforç, i si haguéssim esperat a ser un xic més grans hauríem entès alguna cosa més. Però teníem afany de saber, i de ser com els progres de 40 anys que admiràvem.
Ara som nosaltres que tenim 40 anys o més, em temo que no ens admiren, i confesso que cada cop anem menys al cinema, perquè hem de triar tant entre les americanades -almenys en una ciutat petita com la meva- que trobem altres mitjans per veure pel·lícules. Les infantils les fan gairebé sempre en castellà, i els nens petits no les entenen, alguns no hi volen anar per això.
La llei del cinema ha de comportar sancions, necessàriament, i em preocupa el fet que el secretari general de Política Lingüística va dir a la ràdio que encara no les havien pensat. Que s'hi afanyin, que no passi com en la retolació, que en la primera època es va controlar i van començar a caure les multes -amb el consegüent mullader, és clar- i en canvi ara es deixen obrir locals retolats en castellà impunement, sense cap problema. No ho entenc. Que m'ho expliquin.
A veure anem a pams, perquè aquesta
notícia té trampa, a no sé que el Sr. Montilla prepari la independència
de Catalunya per demà passat.
Mal
que ens pesi, som a Espanya i segons la llei tots som iguals i per tant
no se'ns hauria de discriminar per raó de llengua, entre d'altres
coses. Si tots som iguals, vol dir que jo haig de tenir els mateixos
drets lingüístics a Barcelona, que a València, que a Madrid i que a
Màlaga. Això vol dir que si som al mateix país i tots tenim els
mateixos drets, jo haig de poder veure una pel·lícula en català a
Barcelona, com a València, com a Madrid o com a Màlaga, perquè bé que
haig de poder tenir els mateixos drets a tot el "meu" país, oi?
En
aquests moments, i fins i tot amb la nova llei, un habitant de Madrid o
de Màlaga sí pot veure i podrà veure una pel·lícula en espanyol a
Barcelona i a València, com també a Madrid i a Màlaga. Per tant, aquest
ciutadà pot exercir els seus drets arreu del país. Podrem els
catalanoparlants exercir els nostres drets a arreu del què de moment és
el nostre país?
En tot cas aquí hi ha dues opcions:
A)
Tots tenim els mateixos drets arreu. Això vol dir, jo puc veure una
pel·lícula en català a Màlaga, de la mateixa manera que un malagueny
pot veure una pel·lícula en espanyol a Barcelona.
B)
A on acaben els meus drets lingüístics, comencen els de l'altre i
viceversa. Establim fronteres lingüístiques (com a Bèlgica i Suïssa) i
a Màlaga i a les zones tradicionalment de parla espanyola només es fan
pel·lícules en espanyol (entre d'altres coses), i a les zones de
tradició catalanoparlant només es fan les pel·lícules en català (entre
moltes altres coses).
No fer-ho així és estar en fals. És continuar, pel català, en complet desavantatge. És fàcil d'entendre.
M'inclino
per l'opció B. És més realista. Sempre serà més fàcil. Evitarem quotes,
percentatges i fer la feina a mitges, o fer com sempre, la feina mal
feta. No em sona que ningú pretengui veure pel·lícules en català a
Màlaga. L'opció inversa és lògica també.
Hi
hauria una opció C. Aquesta és la d'associar llengua i país, país
sobirà, s'enten. Els països sobirans no tenen aquests problemes per fer
valdre les seves llengües, per pocs parlants que tinguin. Una Catalunya
sobirana no tindria aquests problemes.
I per cert, la Generalitat que faci la llei i que la faci complir. Ja sigui per establir quotes de doblatge (hi ha una bona indústria i molt professional i no s'ha de deixar perdre) i també quotes per subtítols. Ara bé, el doblatge i els subtítols que els paguin el sector privat i no barregem les coses. I sinó volen (no s'ho creuen ni ells), doncs que no passin la pel·lícula... els hi sortiran perdent... Deixeu-los que facin la rebequeria i que passi un temps.
David, entenc que dius que la Generalitat no s'ha de rebaixar davant de les majors i pagar el cost de la traducció. Però creus que és possible, realment, que reaccionin, si ja es va intentar? I que consti que serien diners ben invertits, però em sap greu que els "paganos" sempre acabem essent nosaltres.
Si tenim les coses clares, es complirant.
A més, el cinema a Catalunya ha de ser 100% en català, no només pel que he dit, sinó també per no crear greuges comparatius entre sales i evitar dubtes sobre el compliments de quotes.
David
<!--
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
Felicitats per la frenètica activitat
blocaire, Meius! Avui em decideixo a intervenir, a veure si m’hi vaig habituant…
Jo també celebro aquesta llei, crec que és una
decisió valenta i encertada, i espero que, com dius, no sigui un globus sonda i
que el text i l’esperit de la llei també hagin previst les mesures sancionadores
pertinents. Confio que serà així, i si és així podrem estar molt contents.
Ara bé, i aquí ve la meva discrepància: crec
que no hauríem de caure en el parany de fer de la necessitat virtut i apostar excessivament
per la subtitulació. Personalment, jo també prefereixo el cinema en versió
original subtitulada, però no podem tancar els ulls a la realitat: el tema de
doblatge/subtitulació forma part d'una tradició pròpia de cada país. Als països
nòrdics se subtitula, però a Alemanya no. Als països llatins es dobla, però a
Portugal no. I a casa nostra, ho vulguem o no, el doblatge forma part de la
nostra tradició. I a Catalunya hi ha una llarga tradició de dobladors, que
connecten molt amb la cultura teatral d'aquí. Amb tot això vull dir que si
pretenem fer canviar les mentalitats tot d’una ens podem trobar que la jugada
ens surt malament i que el cinema subtitulat en català finalment es percep com
una opció elitista i minoritària. Conec molta gent que optarà abans per veure
una pel·lícula doblada al castellà que no pas la versió original subtitulada en
català.
Per tant, crec que caldria apostar
decididament pel doblatge, ja que seria una manera de fer arribar la normalitat
al món del cinema. Al cap i a la fi, quan TV3 va néixer va apostar pel
doblatge, quan podia haver-ho fet també per la subtitulació, i crec que el
doblatge al cinema entroncaria més amb aquesta línia.
En tot cas, benvingut sigui el debat!
I sobre el tema dels costos, doncs també és veritat que és molt més car. Ara bé, aquí podríem fer una altra reflexió. Pensant sobre el tema, un dia se'm va acudir que, ben mirat, les pel·lícules, quan es passen per TV3, finalment s'acaben doblant i, per tant, el cost finalment s'acaba pagant igualment. I si ho féssim a l'inrevés? Primer decidim quines pel·lícules es doblen i, després, a partir de les pel·lícules que hi hagi doblades i subtitulades, es decideix el paquet de pel·lícules que TV3 compra de cara a cada nova temporada. En aquest cas, el cost del doblatge el podrien continuar assumint les mateixes parts que se n'encarreguen ara.
Jo crec que amb una mica de voluntat es podria plantejar el tema des d'aquesta perspectiva, a l'hora de negociar amb les majors, i sense cap sobrecost per part de ningú.