xcapdevila |
dimecres, 11 de març de 2009 | 11:08h
On és l'Espanya Plural que va omplir-nos d'esperança quan un nou líder de l'esquerra derrotava per sorpresa l'aznarisme neo-franquista?
On és el "no nos falles" o el sospir alleugerit d'ara fa un any quan tornava a guanyar ZP perquè "si tu no vas ellos vuelven" ... i hi vàrem anar.
On és el federalisme assimètric que propugnava Maragall relligant els versos del seu avi amb la proposta de futur d'articular definívament l'encaix de Catalunya amb Espanya?
On és el nou concepte de convivència, de solidaritat i d'equilibri econòmic que havia de desprendres de la publicació de les balances fiscals?
¿Per què si jo guanyo més, potser perquè treballo més, i contruibueixo més a la caixa comuna tinc menys serveis públics i em costa més cara la vida que tu que treballes tant (o menys) que jo i contribueixes molt menys a la caixa comuna?
I Europa. No ens havia de salvar de tots els mals? Algú sap de què serveix la UE més enllà de fer normatives petardes per allunyar-se encara més de la gent?
¿Qui m'està robant, qui m'està enganyant, qui m'esta definitívament desil·lusionant?
Fa temps que estic tip de nacionalismes. De tots, sobretot de l'espanyol perquè me l'han imposat sense demanar-ho. Però també per la part que ens toca del basc prepotent que sempre s'ha mogut en l'ambigüetat sacristana partint del privilegi econòmic i sota l'amenaça del col·lega pistoler; o del gallec extremista que en quatre dies passa de la Galiza celibe i socialista al mangoneo amb empresaris per assegurar-se el cotxe oficial. I del català també; sempre he pensat que si no hi hagués tant de "nacionalisme oficial", tanta "crosta obligada", seria més fàcil i possible raonar la independència. ¿Per què no es pot ser independentista sense haver de fer juraments patriòtics de fidelitats nacionalistes?
Ser plenament català i estar còmode amb una ciutadania espanyola em semblava possible si la sensibilitat i la raó substituien la imposició i el dret de conquesta. Federalisme o pluralisme eren paraules velles o noves però encara plenes de sentit, que comportaven solidaritat basada en la generositat i la renúncia al privilegi o a la subvenció perpètua. Però l'uniformisme armonitzador i mentider, barnissat del neo-nacionalisme espanyol dona vots i fa oblidar corrupcions monstruoses i prevaricacions de monteria. Si ens pensàvem que Patxi López era l'alternativa necessària d'un basquisme dialogant i federalista que podia portar la pau a Euskadi, contra el vell psoisme españolero i frontista de Redondo Terreros o Rosa Díez, no puc alegrar-me de que un socialista arribi a lehendakari gràcies al PP més podrit i a la UPD més fatxa. I mentrestant, els meus amics del PSC (i els d'ERC i els d'ICV) xiulen, miren cap a l'altra banda, i s'agafen fort a la cadira; i els de CiU es freguen les mans perquè potser tornaran a "ser decisius".
I ser europeïsta, per què? Inventar-nos un nacionalisme europeu obert i plural a l'estil dels Estats Units, ens podria servir de res? Al menys per escapar-nos de tanta tonteria ibèrica? Crec que no, en tot cas n'estic segur que no amb aquesta Europa de Sarkozys, Merclers, Berlusconis o... Zapateros.
¿De què servirà la manifestació "dels 10.000" a Brussel·les d'aquest cap de setmana (3.000 segons la policia belga que, segur, "està comprada i manipulada pel centralisme madrileny") més enllà d'una nova prova d'impotència o de folklorisme? Per no anar-hi no hi va anar ni algun dels meus amics furibundament nacionalistes que en feia propaganda al seu bloc des de fa mesos i que al final li van sortir uns "assumptes laborals i familiars"... en dissabte (he, he!). ¿Quants vots de més li treurà el senyor Junqueras amb la seva presència, als senyor Tremosa en les eleccions del 7 de juny? ¿Com es veurà reflectida aquesta "protesta de Catalunya" a la capital europea en les eleccions al Parlament comunitari? Si voleu, ho repassarem el dia 8. Ara, parlarem una mica d'Europa en campanya: que si el català al Parlament, que si l'Europa dels pobles, que si Catalonia is not Spain... i després tot seguirà igual.
En fi. Les dosis d'optimisme i d'esperança en la política se m'estan esgotant. Sí que sempre hi ha un pitjor però això ja no és excusa, ja fa massa vegades que he votat amb una pinsa al nas.
Fa uns quants dies vaig estar als Lluïsos de Gràcia en una terúlia amb el president Pasqual Maragall. Estava lúcid però poc xerraire; es van plantejar alguns d'aquests temes i ell responia ràpid i mirava el rellotge. L'acte es va acabar abans d'hora, jugava el Barça i encara tindríem temps de veure la segona part.
Sort que la vida té molts altres alicients. Molts altres.
Hola Xavier!
Tinc una inquietud. Tu que ets estudiant de universitat, m'agradaria saber la teva opinió sobre el Pla Bolonya, i sobretot, tota la moguda universitària i policial.
A mí personalment em preocupa molt, m'ha recordat els meus temps, només amb uniformes de diferents colors...bé, el tema poc ser llarg i extens, ja ho parlarem, però si pots, dona una primícia. Gràcies amic.
Ah, potser perque hi tinc filles implicades, que per primer cop, han fet uns bons raonaments!!!! ISABEL
Sí. Et llegeixo. No tant sovint com voldria, però sí que ho faig periòdicament. Jo no veig que estiguis pessimista més aviat que manifestes la teva, les teves perplexitats. Més aviat ets, doncs, realista davant uns fets i circumstàncies que, disortadament, són les que són... i per le quals no ens havíem preparat. Imaginavem --fa temps-- que les coses serien diferents. Però, ai làs, la realitat s'ha acabat imposant i amb ella la mediocritat de tot plegat.
Ens falten persones lúcides capaces de "tornar el nom a cada cosa", de provocar el debat entorn les idees...
Però em temo, que tot plegat són "records inútils i velles passions"...
Una abraçada i a veure si ens veiem. No creus que ja seria hora?
En general estic d'acord amb les reflexions que fas, per la teva sinceritat, coherència i per la passió que sempre hi poses quan escrius i que transmet als qui et llegim.
Però, sobretot, estic d'acord en la darrera frase que tanca el teu comentari: Sí, sort que la vida té molts altres alicients, molts altres, i crec que cada vegada els assaborim amb més força perquè, a aquestes alçades, som molt conscients que hem fet un bon tros de camí - ni un any més ni un any menys, tenim els mateixos - i ja no ens queden cinquanta anys més per recórre'l.
No sé com vas de temps però seria un alicient veure'ns i xerrar una mica de tot. Què et sembla?
Una abraçada,
Olga
Ara com a reflexió ems embla bé i comparteixo moltes d eels afirmaciosn que hi fas.
Però a mi encara em queden - poques, però- ganes de seguir creient en la política i en la batalla diaria per millorar-la.
Salut
sixte
I això quan va ser?
'Si ens pensàvem que Patxi López era l'alternativa necessària d'un
vasquisme dialogant i federalista que podia portar la pau a Euskadi,...'
Realment algú s'ho pensava? O s'ho volia creure? Jo realment m'agradaria conèixer algú que pensara això. Però tinc la sensació que aquesta persona no estaria gaire interessada en què jo li parli d'independència. Perquè sovint la gent pensa una cosa i creu en una altra.
I d'això aviat n'estàs tip