amb un públic endiumenjat, la P/N va actuar, finalment, a Tanger.La televisió Aljaseera ho recull així: Aljaseera TV
La cosa anava de l'entrega de diplomes a xiquets i xiquetes marroquins que, en gran part, han estat repatriats després de…
passar un cert temps d'il·legalitat a Catalunya. A través d'un programa (que uns catalans enrotllats han "colat" a la UE) es va crear, al mateix Marroc, una escola de formació professional que, a la vegada donar estudis, estableix contacte entre alumnes i algunes empreses marroquines –i catalanes establertes al Marroc– per tal de garantir feina als primers i estalviar a les famílies allò de que el fill de 8 o 12 anys se'n vagi cap a una Barcelona –o qualsevol ciutat europea– amb un futur incert.
El projecte rep el suport la Conselleria de Benestar Social de la "gene" i tímidament –i un punt de recel, crec– de les autoritats marroquines (que van assistir a l'acte amb cara d'aburriment, o potser és la seva cara habitual).
Be, aquest bloc no està molt especialitzat en l'exaltació del poder establert, però…
vull fer llista d'algunes satisfaccions que varem tenir:
1-Tanger… quin caram de ciutat! multicolor, multi-olor, multicontradictòria, multi-tot.
2-Les mares… endiumenjades amb aquella cara de bon rotllo de veure els nanos i les nanes amb un títol i, la majoria, amb feina garantitzada.
3-Els anfitrions… representats per l'Andreu –que encapçala el projecte–
4-Els companys de viatge… Rita Marsoa i Adrià Bas de Solidaris i Quim Rutllant de Mans (ambdós programes són, com sabeu de Catalunya Radio). TV3, en canvi, va preferir enviar el seu corresponsal –al Marroc– al funeral dels nois morts en un cayuco quan fugien cap a Europa. L'acte de celebració de la primera promoció de nois i noies que segurament no necessitaran prendre mai –toca ferro!–un cayuco a la desesperada no era prou morbós, suposo. També suposo que la tria no la va fer l'amic Ignasi Farinyes –realitzador del Telenoticiescapdesetmana– amb qui guardo molt bons records d'activitat clandestina.
5-Les dues banderes onejant sense males companyies… La catalana i la marroquina. Catalunya fent tractes amb el Marroc d'estat a estat, o com si així fós.
No és que m'entusiasmin les banderes, ni el govern del Marroc, però si veure com, quan es vol ser, es pot ser!.
6-La consellera riolera, els polítics marroquins amb cara de pomes agres i els del consulat espanyol?… No els vaig veure pas. Què hi haurien de fer allà?
El projecte rep el suport la Conselleria de Benestar Social de la "gene" i tímidament –i un punt de recel, crec– de les autoritats marroquines (que van assistir a l'acte amb cara d'aburriment, o potser és la seva cara habitual).
Be, aquest bloc no està molt especialitzat en l'exaltació del poder establert, però…
vull fer llista d'algunes satisfaccions que varem tenir:
1-Tanger… quin caram de ciutat! multicolor, multi-olor, multicontradictòria, multi-tot.
2-Les mares… endiumenjades amb aquella cara de bon rotllo de veure els nanos i les nanes amb un títol i, la majoria, amb feina garantitzada.
3-Els anfitrions… representats per l'Andreu –que encapçala el projecte–
4-Els companys de viatge… Rita Marsoa i Adrià Bas de Solidaris i Quim Rutllant de Mans (ambdós programes són, com sabeu de Catalunya Radio). TV3, en canvi, va preferir enviar el seu corresponsal –al Marroc– al funeral dels nois morts en un cayuco quan fugien cap a Europa. L'acte de celebració de la primera promoció de nois i noies que segurament no necessitaran prendre mai –toca ferro!–un cayuco a la desesperada no era prou morbós, suposo. També suposo que la tria no la va fer l'amic Ignasi Farinyes –realitzador del Telenoticiescapdesetmana– amb qui guardo molt bons records d'activitat clandestina.
5-Les dues banderes onejant sense males companyies… La catalana i la marroquina. Catalunya fent tractes amb el Marroc d'estat a estat, o com si així fós.
No és que m'entusiasmin les banderes, ni el govern del Marroc, però si veure com, quan es vol ser, es pot ser!.
6-La consellera riolera, els polítics marroquins amb cara de pomes agres i els del consulat espanyol?… No els vaig veure pas. Què hi haurien de fer allà?
Suposes bé respecte a la tria dels temes que surten als Telenotícies. La meva responsabilitat professional és una altra.
Felicitats per totes les teves iniciatives! Una abraçada.
no saps com m'agrada de llegir-te. No se pas que em va induir a
esmentar-te en el bloc però m'has donat una alegria al contestar-me.
Be, celebro
tenir noticies teves. Jo, amb la cosa del comissari Gordillo, rememoro
sovint aquells moments en que semblava que alguna cosa podia canviar…
Com diu –crec que és en Baulenes–,
"…tinc molt mala memòria, jo: em costa tant oblidar!…"
En
tot cas, ja m'explicaràs com t'ho fas per treballar en el mon de la
informació pública sense anar amb el carnet a la boca. Quina enveja em
fas! En el camp de la "creativitat artística" això és pràcticament
impossible –si més no, en els temps que corren–. Malgrat tot sobrevivim
i llancem amenaces…
Un petó de tot cor i espero que tinguem ocassió de parlar-ne en directe –i en privat–
Hola una altra vegada, Marcel. No és la meva intenció allargar aquest diàleg a través d'aquests missatges i penso que ja no caldrà continuar-lo, però, una vegada més, probablement sense saber què t'ha induït a fer-ho, esmentes una perplexitat sobre com m'ho faig per treballar "en el món de la informació pública sense anar amb el carnet a la boca", i m'agradaria ajudar-te a sortir d'aquest estat. En el món de la televisió (que inclou moltes altres àrees a part de la "informació pública") hi treballa un munt de gent (enginyers, il·luminadors, constructors de decorats, informàtics, músics, etc.). Moltes d'aquestes persones també participen dels programes informatius i, no per això, se'ls exigeix cap carnet de cap mena (ni tan sols el del Barça!). És el meu cas. Tot i tenir, també, activitats artístiques (o intel·lectuals) poc conegudes, haig de treballar, perquè sóc fill de treballadors, com la majoria de la població, i ho faig en allò que sé fer: donar forma a un programa televisiu en directe. I no hi ha res de "sospitós" en el fet que el programa sigui d'informació pública (per cert, millor pública que privada, no?). Et posaré un exemple que entendràs millor: conec músics que, tot i les seves idees probablement contràries a l'statu quo, no dubten a col·laborar en campanyes electorals de partits de diversos colors per guanyar alguns calerons, i això no significa que portin cap carnet a la boca. A més a més, i per resumir, t'haig de dir que aquesta simplicitat de considerar col·laboradors del sistema a tots els qui treballem en un mitjà d'informació públic és un estereotip arcaic i i un pèl dogmàtic. M'ho sembla a mi, o l'activitat de la que parles que es va fer a Tànger rebia el suport de la Conselleria de Bnestar Social? Hauria de suposar, doncs, que els que hi participaven anaven amb un carnet a la boca? Evidentment, no. La realitat és molt més complexa i les persones mereixen molta més consideració que la de classificar-les en estereotips; n'estic convençut.
Per acabar, comentar-te que la morbositat d'una informació rau en la manera com es dóna, no en el simple fet de donar-la. Si en aquell moment, unes bones persones fèieu un acte humanitari digne de ser lloat (tot i el suport institucional) però, al mateix temps, s'esdevenia una tragèdia humana derivada d'una greu injustícia internacional, no trobo incorrecte, si s'ha d'escollir entre l'una i l'altra, informar de la segona, encara que la primera fos positiva i festiva (cosa que es podria considerar propaganda institucional de la bona conselleria, seguint la lògica absurda dels estereotips). Els Telenotícies van molt justos de temps, i s'ha de triar.
Perdona el rotllo. El tema de parlar d'aquestes coses privadament, no m'interessa gaire. Si es fa en un bloc com el teu, sempre hi haurà algú que pugui aprofitar alguna cosa, no? En privat podem fer cerveses i escoltar bona música.
Gràcies per la paciència. Salut.
Ignasi
PS No he entès això que dius de les amenaces llançades pels creatius...
Del "carnet a la boca", aprofitant l'avinentesa ja en parlarem en una altra entrada, ja que trobo que és un tema sucós i les teves aportacions són altament ben rebudes.
Abans, però, t'he de dir que l'expressió "em fas enveja" no era pas sarcàstica sinó, al contrari era real. Volia dir: que be!
En cap moment he fet cap crítica a la gent que milita enlloc, ni tant sols he dit que jo no milités –encara, que és així mateix–. No és amb la gent –siguin dels uns o dels altres– que em poso jo, en aquesta "tarima". Amb les institucions, si que em surt sovint algun estirabot (el rei, els ministres, el satèlit, les càmeres –de radar!, no de la tele–, …
L'amenaça no era per cap creatiu! Era per anunciar que amenaço (no pas a tu, coi) sinó al públic general –que no són molts, però si molt trempats– que segueix les meves dèries en aquest bloc, amb un producte més o menys nou –Comissari Gordillo–, de propera presentació.
I pel que fa a treballar per l'administració, és una cosa que està molt be, jo ho faig bastant sovint:
ESMUC, AMTP (escoles de música de la gene), saraus de festa major (lloga l'ajuntament, normalment), música per esbarts (lloga l'esbart, però segurament que paga l'autoritat pertinent), arranjaments o produccions de cantautors (paga el cantautor, però probablement ho pot fer gràcies a alguna ajuda institucional)… etc. La única cosa que faig sense participació de cap mena de les institucions, són les meves pròpies produccions, i no és per conviccions polítiques, sinó per mandra…
Però això podria ser pesadet pels amics o curiosos que entren en aquest bloc.
El que si, que és interessant és que arrel d'aquesta collonada, ens haguem retrobat i hagi aparegut un tema interessant -la cosa del carnet a la boca– per debatre. Ho proposaré un dia d'aquests. Vinga: Un petonàs! que demà tinc FONA. (un festival i una arma que per la seves respectives idiosincràcies també donen tema en el tema que ens ocupa).
Sí, acostuma a ser un recurs bastant generalitzat, això d'atribuir a algú que "es pren les coses a la valenta" quan allò que diu inquieta l'interlocutor. També és bastant corrent que certs nivells d'ironia (o, en el meu cas, de sarcasme) siguin difícils d'expressar, sobretot quan s'escriu de pressa. Potser si haguessis vist la meva cara riallera mentre llegia les teves notes o mentre escrivia les respostes, no t'hauria semblat que em prenia res malament. Ara bé, com que prendre's les coses a la valenta vol dir en realitat, segons el diccionari, prendre-se-les amb gran voluntat i esforç, t'haig de dir que sí, que tot i el meu to sarcàsticament punyent (o precisament a través d'aquest to), el que he escrit aquí pretén ser voluntàriament "seriós", en el sentit que no vol dir res que no sigui meditat.
Per què et fa enveja que treballi fent televisió en directe sense tenir cap carnet a la boca? No ho entenc. Quasi seria més "normal" que me'n fessis tu a mi, que pots fer la música que t'agrada lliurement i (llançant una temerària hipòtesi gens justificada) sense gaires dificultats econòmiques. Però no t'ho envejo; me n'alegro per tu.
Dius que no "et poses" amb les persones sinó amb les institucions... Què punyeta vol dir, això? Marx ja ens va ensenyar que la Història no és cosa d'institucions ni d'altres entelèquies, sinó d'allò que fan les persones per proporcionar-se els mitjans de supervivència. Per tant, crec que és saludable i, fins i tot, imprescindible dirigir les crítiques a les persones que constitueixen les institucions (partits, governs, clubs de futbol, universitats, etc.) i no a les institucions per se (això seria Idealisme en estat pur).
I de treballar a l'administració, res de res. TV3 és un "ens públic" (ho diu l'Estatut, no jo), però l'empresa que el fa funcionar és una empresa privada. Els seus treballadors, tot i fer unes proves semblants a les oposicions, no són funcionaris (encara que, d'alguns, no ho diries mai, que no ho són): són treballadors com els de qualsevol altra empresa "important" del capitalisme neoliberal.
Ja sé que no m'amenaces a mi, tros de quòniam! D'on coi has tret aquesta idea?; em limitava a preguntar-te una cosa que no entenia i, en aquest cas, sense ironia.
Perdona, no he pogut ser breu (és una malaltia específica dels filòsofs, em temo).
Una abraçada!
Ignasi
PS Totes les "collonades" fossin com aquesta, no?
Realment no pot ser bo, estar tant de temps sense fer una punyetera cervesa amb els vells amics. Ja veig que havia errat la perspectiva.
M'alegra de retrobar-te, encara que sigui a través de d'aquest seguit de semi-despropòsits.
Una abraçada sincera, Ignasi
ps. però del carnet a la boca en parlarem… jeje
Hola Marcel,
et volia preguntar si tindrem per Sant Jordi LA NIT DEL HOUSE ABORÍGEN, ja que no ho vem poder veure a Manresa.
Per cert, tens el bloc una mica avandonat...
salutacions,
Carme
Estic fent feines molt guapes…
Cobla dels Sons Essencials (per cert, el 25 d'abril varem ser al Monumental de Mataró i el proper 10 de maig a Girona)…
CD de la MIRNA (recent sortit al carrer - presentació el dia 8 de maig al CAT –BCN–)…
CD de Xavier Múrcia (en procés mescla i masterització)…
Músiques pels espectacles de dansa: Maresme –balls de Gitanes– i Lleida Carrinclona…
uf! no respiro…
per cert…el House Aborígen, el podrem tastar a Manresa (Tot Sants)…
Una abraçada i gràcies per l'interès!