Aprofito la tornada en tren per llegir un parell de documents. (Per cert, quinze minuts de retard. I així, un cop per setmana de mitjana. El més trist és que això ja no és notícia, perquè la majoria de fets, perquè siguin noticiables, han de ser excepcionals, i resulta que l'excepció és que el tren passi quan toca. Així de trist.) El primer és el tastet que han penjat a VilaWeb sobre el llibre de RodaMots. Fa temps que hi estic subscrita, però coincideixo amb Jordi Palou que, a vegades, va millor tenir el document en paper, per llegir-lo al tren, per exemple, i guixar-hi tant com vulgui.
La primera paraula que descobreixo és 'piquiponada':
La primera paraula que descobreixo és 'piquiponada':
'Piquiponada': error de lèxic per confusió del significat de paraules o frases fetes. Explica Màrius Serra que el mot ve de Joan Pich i Pon, que va arribar a ser alcalde de Barcelona i 'era capaç de parlar de la batalla de Waterpolo, esmentar el conflicte nipojaponès o aconsellar de prendre les coses en petites diòcesis'. Inevitablement em ve al cap Joan Clos, l'actual ambaixador espanyol a Turquia i ex-ministre de Justícia. Vull dir, d'Indústria. I ara no sé si això de les piquiponades és cosa dels alcaldes de Barcelona o si, simplement, Clos ha estat tot aquest temps rendint homenatge a un dels seus antecessors, Pich i Pon. Nom, que per cert, també donaria joc a uns quants lapsus linguae... Quan, al cap d'una estona, llegeixo l'última pàgina, em decideixo que el 19 de març aniré a cercar el llibre per comprar-lo.
L'altre document que fullejo és un dossier de premsa musical. No llegeixo ni un paràgraf on no em trobi alguna falta d'ortografia o algun barbarisme. Em cauen els mots a terra.
