AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Un parell de posts enrere ja en vaig parlar. Resumint, pel que no ho hagi llegit: sóc del Madrid (com qui s'estima la seva família) i també m'estimo el Barça (com qui s'estima a l'amant repudiat pels sogres) Si, dos mons contradictoris a primera vista però que ben portat, no és pas tan difícil de compaginar. Encara que -per mor d'aquesta dualitat meva- hi ha jornades de lliga on tot plegat sembla una broma de mal gust.
Com qualsevol madridista que se precie, sóc anticolchoneracomo está mandao. Com qualsevol amant del Barça sóc antiperiquita de mena. Atès aquestes dues condicions, el menú de lliga d'aquest cap de setmana, tenia tots els ingredients per satisfer els meus desitjos futbolístics. El Madrid havia de guanyar als pericos, i el Barça fotre un cop de peu al Patético de Madrid. I tots dos caïns respectius (espanyolistes i patètics) havien de morder el polvo (o la gespa, tan se val).
Dissabte, el primer plat va sortir com estava previst: lleuger com una sopeta i fàcil de pair. Fins aquí tot be. Però diumenge... va arribar la debacle! El bistec ens va sortir correosocual colchónrojiblanco. I ni la dolçor de les postres merengues apropant-se al cap de la classificació, me'n pot treure el mal gust del bistec de marras.
Si, és possible que els meus paisans (amics i familiars tots) i deméscorreligionaris blancs;madridistes, madrilenys, i patéticos
-Madrid sencera tret de una servidora- estiguin d'allò més contents per
tot plegat. Contents i feliços malgrat caïns i abels de la capital del
re.. s'hagin hagut d'empassar per una vegada (i sense que serveixi de
precedent) la rivalitat mútua.
Però no, servidora no. No pensin que com a Madridista (però només de casta -de la casta de la que le viene al galgo-
que no de mena) l'apropament classificatori al meu enamorat blaugrana,
em fa feliç. No, no s'ho pensin pas, no em fa gens feliç, no d'aquesta
manera.
Tot i això, tampoc no negaré que certa emoció a la lliga no em faci el pes, i més quan tots dos que hi lluïten són santos de mi devoción. Però veure perdre el Barça de mis amores prohibits,
a mans dels meus eterns rivals de tota la vida... això no n'hi ha cor
que ho aguanti, per molt que sogres i família estiguin d'allò més
contents, i per molt que mestre Puyal ens intenti consolar via ones
hercianes internetitzades ...
Ja ho puc ben dir: és tot una paradoxa el que em passa, i encara no l'he trobat una cura. No hi ha remei homeopàtic pel meu Mal de amores. Però
el més paradoxal de tot això, és que faci el que faci, n'opini el que
n'opini sempre seré sospitosa de traició tan pels uns com pels
altres... Sempre tindré algú al costat que em veurà com una renegada Durmiendo con su enemigoi uns altres pels que sempre seré un llop amb pell de xai. Quan en realitat només sóc Julieta intentant sobreviure a l'amor de Romeo i als renecs dels Capuleto...
Tant de bo el proper post sobre això es pugui dir: Més que un club "manque gane"...
Nosaltres no som els equips. Som els jugadors. Ens fitxen i desfitxen com a qualsevol altre mercenari. Com saps, fa un temps jugava la lliga de l'Horta Nord i em van desfitxar. Des de fa gairebé un mes jugue a un equip del Cap i Casal. I n'hi ha un altre que em tenta des de fa dues setmanes, per a que, sabent que jugue al Cap i Casal, també faça lliga a la capital de la Safor.
Com a banda de futbolistes, també som pescadors, et vull dir:
Benvolgut Josep, he penjat la canya, i el poc o molt que sabia de l'art de la pesca, ho he volgut oblidar; és més, fa temps que sóc vegetariana i no en vull de peixos per molts que n'hi hagi. La única canya que ara faig servir porta per esquer una pastanaga com les que -tot simbolitzant la utopia- es col·loquen davant els rucs (catalans, és clar) per fer-los avançar (el ruc -somera, en aquest cas- sóc jo) I si m'estimo de veritat la pastanaga (o la utopia), per molt que aquesta s'allunyi i s'amagui darrera l'horitzó, jo sóc molt pacient i segueixo endavant... la caminada no em cansa, i la pastanaga tampoc...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Com a banda de futbolistes, també som pescadors, et vull dir:
La mar està plena de peixets.
un b7.
Una abraçada.