Una noia de 16 anys, d'aquestes que són més sinceres exposant al món els seus neguits i, fins i tot passions, a través de les anomenades xarxes socials que no pas a l'hora d'explicar-les als seus pares, tenia un compte del Facebook. Com tantes d'altres persones, hi va anar agregant tants amics com li ho sol·licitaven. Ara aquells de l'escola, després els amics dels amics, més tard alguna amiga de la feina, i finalment algun altre treballador de l'empresa i, oh vés per on si era interessant, l'encarregat de la botiga. I a través de l'encarregat, va arribar a agregar al seu llistat d'amistats virtuals, ni més ni menys que el cap de l'empresa. Li feia molta gràcia quan aquests dos darrers li deixaven comentaris, sovint enginyosos, sobre tot quan parlava de la seva relació amb els carques dels seus pares o sobre els nois de l'escola. Li semblaven molt "enrotllats". Precisament un dia, parlant amb un d'aquells amics de l'escola va fer un comentari, sobre com arribava a ser d'avorrida la feina i les ganes que tenia cada dia d'acabar-la per enganxar-se a l'ordinador-se i connectar-s'hi. L'endemà, l'encarregat, amb qui no parlava gaire, tot i que s'escrivien coses a través del facebook, la va cridar al despatx. Allà, amb el director de tots dos, que no va badar boca, al davant, el fins aquell moment simpàtic i eixerit encarregat la va acomiadar per parlar malament de l'empresa i deixar veure que la feina no li resultava prou atractiva. De res no li va servir suplicar-li a aquell jove, ara transfigurat en cruel empresari que no l'acomiadés i que tingués en compte que només eren comentaris informals, els que ella feia. A la cua de l'atur, segurament va coincidir amb alguna altra amistat. Però ella no ho sabia.
Moral: mai no t'agreguis ningú que no t'ensenyi, almenys, la poteta per sota la porta, i així poder veure si més no de quin peu calça.
Conec històries semblants, sense feisbuc, del meu temps jove, en què treballava en una gran empresa. La veritat, com diuen, és que no coneixes la gent fins que no t'hi has menjat un sac de sal... La Rosa Montero té una novel·la 'tremenda' sobre relacions laborals i traïcions diverses 'Amado amo'.
Barreja feina i diversió no sol donar bons resultats, per cert.
Hi ha una expressió grollera i masclista que no repetiré que desaconsella determinats tipus de relacions a la feina. A més petita escala, fins i tot aquestes relacions de tipus més virtual poden acabar sent desaconsellables, perquè la gent sovint creu que el fet que no et vegin la cara és equivalent a l'anonimat. I no és així.
Conec històries semblants, sense feisbuc, del meu temps jove, en què treballava en una gran empresa. La veritat, com diuen, és que no coneixes la gent fins que no t'hi has menjat un sac de sal... La Rosa Montero té una novel·la 'tremenda' sobre relacions laborals i traïcions diverses 'Amado amo'.
Barreja feina i diversió no sol donar bons resultats, per cert.