Jo era un mocós quan el vaig veure per primera vegada a la televisió. Era al mític “Digui, digui” (?) de
Molts anys després al meu pare li van encarregar escriure un llibre sobre ell. Va enregistrar llargues converses que ocupen set o vuit cassettes. Després tot allò s’havia de passar a paper i mon pare va demanar que li fes la feina. La feina es va fer i fins i tot la vaig cobrar però el llibre no es va acabar publicant.
També recordo haver assistit a dues representacions del seu espectacle “Rubianes solamente” d’on vaig sortir tan encantat que me’l vaig comprar en cedé.
Se’l va denunciar per aquest tall on deia el que molts pensem i el que el llenguatge políticament correcte i la hipocresia generalitzada amaguen sota la catifa, no fos cas.
El Rubianes sempre m’ha fet pensar amb el còmic nord-americà Lenny Bruce. Tots dos abocaven pel broc gros tot allò que pensaven, deixant-se d’hipòcrites subterfugis. Era un heterodox culte i preparat com una casa de pagès que va practicar la llibertat de pensament -un bé escàs en el món on vivim-.
L’escolto en una entrevista que li va fer fa anys
