Després de les 4 hores de viatge fins a Santander, de fer el ritual de
la habitació i de menjar una mica, cadascú va començar a fer la seva.
Jo em vaig posar a baixar-me l’episodi setmanal de la cinquena
temporada de Lost. L’hotel tenia wifi.Bullet the blue sky - U2
Després de Lost, gairebé en estat de xoc però molt content, me’n vaig anar a fer un tomb pel centre de Santander. Ja era fosc. No feia gaire fred però hi havia una boirina que li donava a tot un aire fantasmagòric que em feia tornar altre cop al món dels bruixots de la J. K. Rowling. M’imaginava demèntors apareixent de darrera els arcs de places porticades, locals amb aspecte de La Marmita foradada, fantasmes d’altres temps...
M’agrada molt fixar-me en la gent de cada lloc on anem per fer-me un retrat robot del ciutadà estandar. A Santander em va sortir una dona d’uns 60 anys, forrada de pells, amb tot de penjolls, arrecades i collarets daurats per tot arreu. El retrat tenia la cara arrugada, amb tot de pigues tipiques de l’edat avançada. El cabell llis estirat cap enrera i als costats fins a un monyo de madalena agafat amb un passador també daurat. Els llavis primets pintats de color carmesí i els ulls amb ombres liles i les pestanyes amb pocs pèls engreixats amb el rimmel negre. L’expressió severa, orgullosa, altanera, amb els ulls entreoberts com si els obrís una mica per veure per on anava. La mirada sembla atravessar la carn dels vulgars que es creua pel camí. El camí que ella segueix fent malgrat que ja no existeix perquè és un ésser fantasmagòric. Una ànima del passat que repeteix la seva rutina en un món que ja no és el seu però que ella i tants d’altres com ella segueixen reclamant.
Aquest any per Espanya no el recordaré com un any bò. Ni dolent. El recordaré com un any diferent, segurament. No avanço les meves conclusions que faré quan acabi, però és que darreament estic apuntant les sensacions i els elements que ja trobo comuns a les diferents parts de l’estat espanyol. Qui diu que Espanya és un país sense complexes crec que s’equivoca de mig a mig. És la meva opinió.
L’endemà al matí feiem una sola funció a una altra escola La Salle plena de retrats de San Juan Bosco i crucifixos a dojo. L’escola era espectacular, grandiosa. I sí, em va fer pensar en Hogwarts per la seva majestuositat. Però pensant en la meva infància i la meva educació religiosa, vaig començar a mirar-m’ho com una presó. Sí, també vaig pensar en Azkaban. Al pati un grup de noies, només noies, jugàven a futbol. 3 hores més tard un grup només de nois també jugàven a futbol. Tant els nois com les noies anàven amb els seus uniformes d’educació física o gimnasia de color blau, vermell i blanc. Uns nois ens miràven extranyats quan carregàvem els decorats a la furgoneta. Nosaltres havíem actuat a un quart de dotze en una sala inmensa i freda annexa a l’escola. En acabat havíem recollit a ritme de punk electrònic. Bé, alguns. I a tres d’una ens enfilàvem a la furgo en direcció cap a terres catalanes.
Farem un dia de festa i el diumenge sant torne’m-hi! Aquest cop dues setmanes fora. La primera a Madrid i Alcalà de Henares i la següent a terres andaluses. Una cosa és fer turisme i l’altra ben diferent és això que fem. No és el mateix. No és el mateix, ni de bon troç.
Adéu!
M’agrada molt fixar-me en la gent de cada lloc on anem per fer-me un retrat robot del ciutadà estandar. A Santander em va sortir una dona d’uns 60 anys, forrada de pells, amb tot de penjolls, arrecades i collarets daurats per tot arreu. El retrat tenia la cara arrugada, amb tot de pigues tipiques de l’edat avançada. El cabell llis estirat cap enrera i als costats fins a un monyo de madalena agafat amb un passador també daurat. Els llavis primets pintats de color carmesí i els ulls amb ombres liles i les pestanyes amb pocs pèls engreixats amb el rimmel negre. L’expressió severa, orgullosa, altanera, amb els ulls entreoberts com si els obrís una mica per veure per on anava. La mirada sembla atravessar la carn dels vulgars que es creua pel camí. El camí que ella segueix fent malgrat que ja no existeix perquè és un ésser fantasmagòric. Una ànima del passat que repeteix la seva rutina en un món que ja no és el seu però que ella i tants d’altres com ella segueixen reclamant.
Aquest any per Espanya no el recordaré com un any bò. Ni dolent. El recordaré com un any diferent, segurament. No avanço les meves conclusions que faré quan acabi, però és que darreament estic apuntant les sensacions i els elements que ja trobo comuns a les diferents parts de l’estat espanyol. Qui diu que Espanya és un país sense complexes crec que s’equivoca de mig a mig. És la meva opinió.
L’endemà al matí feiem una sola funció a una altra escola La Salle plena de retrats de San Juan Bosco i crucifixos a dojo. L’escola era espectacular, grandiosa. I sí, em va fer pensar en Hogwarts per la seva majestuositat. Però pensant en la meva infància i la meva educació religiosa, vaig començar a mirar-m’ho com una presó. Sí, també vaig pensar en Azkaban. Al pati un grup de noies, només noies, jugàven a futbol. 3 hores més tard un grup només de nois també jugàven a futbol. Tant els nois com les noies anàven amb els seus uniformes d’educació física o gimnasia de color blau, vermell i blanc. Uns nois ens miràven extranyats quan carregàvem els decorats a la furgoneta. Nosaltres havíem actuat a un quart de dotze en una sala inmensa i freda annexa a l’escola. En acabat havíem recollit a ritme de punk electrònic. Bé, alguns. I a tres d’una ens enfilàvem a la furgo en direcció cap a terres catalanes.
Farem un dia de festa i el diumenge sant torne’m-hi! Aquest cop dues setmanes fora. La primera a Madrid i Alcalà de Henares i la següent a terres andaluses. Una cosa és fer turisme i l’altra ben diferent és això que fem. No és el mateix. No és el mateix, ni de bon troç.
Adéu!
