Fa uns anys Mari Pau Janer va ser finalista del premi Planeta. Ara l'ha
guanyat. Ferran Torrent va ser finalista l'any passat. Aviat li tocarà
guanyar-lo. També caldrà fer travesses sobre qui serà el proper a entrar en llista,
el proper escriptor o escriptora en català que s'agafarà una excedència
indefinida de les lletres catalanes per provar fortuna amb les lletres
espanyoles, és a dir, el proper finalista del premi Planeta.
Fa la sensació com si intentaren convèncer-nos, a manera de campanya
persuasòria, que aquesta dèria que mantenim encara alguns i
algunes d'escriure en català és cosa ridícula, anacrònica: literatura de pobres,
mediocre literatura de categoria regional. I perquè quede clara la nostra condició de literatura inferior, a Frankfurt ens conviden com a subalterns dels espanyols, i calla i dóna gràcies.
De més a més, l'atenció mediàtica de què gaudeix la literatura en espanyol
en els mitjans "nostrats" és gairebé d'escarni (a la literatura catalana). Com
si estigueren conxorxats. Com si no patirem prou espanyolitis amb
l'alonsomania!
La qüestió és: són la Janer i el Torrent bons escriptors? Ha perdut la literatura catalana alguna cosa amb aquestes desercions pecunàries? Jo crec que la literatura castellana no guanya res amb aquestes dues peces, de la mateixa manera que no aportaven gaire a la literatura catalana.
Pel que fa al castellà, l'única narrativa viva i creativa és la hispanoamericana.
Pel que fa al català, aquests dos (coje el dinero y echa a correr) han optat per "pan para hoy y hambre para mañana". Mai no podran sentirse còmodes en la literatura espanyola perquè a la llarga, Roma no paga...
Quevedo sin Villegas
Si pensen que fins que no escriuen en castellà o guanyen un gran premi en castellà no son ningú, doncs que es queden amb el seu castellà i les seues noveletes mediòcres. Tan sols cal fixar-se en la polèmica de Juan Marsé sobre la qualitat de les obres presentades al Planeta, de la família Lara, per cert. (Ara els col·locaran en alguns dels seus mitjans espanyols com Antena 3, La Vanguardia o l'Avui...?)
Si és així, si pensen això, doncs que es queden a Espanya i que no facen d'escriptor de cap de setmana escrivint literatura en català, perquè en el fons Maria de la Paz Janer i Fernando Torrent no deixen de ser igual d'espanyols que Juan Marsé o Manuel Vázquez Montalbán. Espanyols d'un espanyolisme assumit i convençut de que la literatura amb majúscules, la de qualitat, la de presitigi, la que es mereix ocupar planes als mitjans espanyols, i espanyolistes, com El País, és la castellana.
Però com deies en un altre post, que s'apanyen ! Però això si, que després no ens vinguen fent la mà amb les seues xorrades de patumets de la literatura catalana, perquè llavors tindrem tot el dret del mon de fotre-los una patada al cul i enviar-los a Madriz, a que continuent donant-los intel·lectuals a la Pàtria única i indivisible que dirien Rodriguez Ibarra ( i quina barra !) Ministre de les bellotes i Bono general de todos los ejercitos.
Afortunadament mai m'he comprat un premi Planeta, espere que cundeixca l'exemple.
Salut !
Totalment d'acord. El per què de tot plegat. O recordant un titol del Quim (que per cert ara escriu articles de premsa en castellà) "La magnitut de la tràgedia" .
Fins l'Estatutet aprovat aposta pel bilingüisme, cosa que no passa a Portugal i no tenen gaires problemes amb el espanyol, ni mon avi que no sabia ni llegir ni escriure, en va tindre per entendres amb els espanyols.
Ara be, no en considere menys que un català, ni menys que un castellà, ni menys que un espanyol. No renuncie a ser valencià, a voler dividir els valencians, en els que els consideren més o menys catalans. Ës a dir fer-li un favor al castellanisme.
Jo no hi veig, que els de la comarca andalusa de l'Alpujarra, diguen un castellà de l'Alpujarra ... Però la nostra deria instalada en el bilingüisme institucional, fa que arriben fins aquesta mena de divisions que gens ens beneficien, tal volta per obtindre un pedigrí que ens distingueixca d'eixe bilingüisme castellanista, que en tot cas malauradament és dona fins al mateix Estatutet aprovat.
Que en realitat vol dir procés de castellanització.
No com a la Confederació Helvètica a on en cada cantó es respecta la llengua pròpia.