Per mi A la platja de Chesil, de Ian McEwan, és un llibre trist perquè enraona de la incomunicació humana. Parla de la dificultat d’entendre’s a un nivell profund. Els que hagin llegit Expiació, del mateix autor, ja sabran que estem davant d’un narrador molt poderós, tècnicament impecable, i sinuós. L’inici ja és tota una declaració concisa d’intencions: “Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible”.
De manera natural, ens situem en la nit de noces d’una parella amb una incisió molt precisa en la sexualitat dels protagonistes.
Literàriament, el narrador sap entrar en la mentalitat de tots dos amb una precisió enlluernadora. Simplement envejable: sense quaderns ni diaris personals: al dret i amb alegria irònica.
”La contribució més important al casament -i l’única- de l’Edward als preparatius del casament va ser reprimir-se durant més d’una setmana.”, escriu irònicament...
La vida sexual de tots dos està tractada, doncs, amb una punta fina d’ironia que és una delícia. La descripció física d’un bes és digna de ser a les millors pàgines de la literatura: massa fisiologia per una relació que de ser romàntica, sensible i etèria!
I, de cop, el novel·lista passa de la nit de noces a la narració de com es van conèixer i, tot seguit, retorna a la nit de noces, on s’ha quedat a mitges. I així basculant des del jo social, al jo familiar i, altra vegada, a la nit de noces. La ironia s’acaba mordaçment en lleugera amargor.
Una lectora amiga em recordava que la novel·la enraona de la incomunicació que sempre apareix entre una parella. I recordava que tenir-la en compte és potser l’única manera de mitigar-la.
La visió a la platja de Chesil és intensa. La conversa entre tots dos, que se situa en aquells moments de la vida que perceps que tot depèn d’aquell instant, d’aquella resposta, t’encongeix el cor. L’avanç veloç de les darreres pàgines en la vida separada dels protagonistes: ella dedicada a la música clàssica, ell a les seves coses. En fi, una novel·la perfecta i trista, molt trista.
Andreu Loncà
_______________________
Ian McEwan, A la platja de Chesil, Barcelona, Empúries, 2008.
marta farreras| Adreça electrònica |
dijous, 16 d'abril de 2009 | 23:42h
Ian McEwan te una manera molt àgil de introduir-te dins de l´historia, una historia on es produeixen situacions apassionades. Encara que no fan falta grans histories perquè passin coses en una novel·la , ni que passin grans histories dins de la parella, dons poden passar moltes coses sense moure un dit.El lloc de l´historia es la platja de l´hotel on passen la nit , la playja de Chesil, els persnatges es varen coneixer en una manifestació en contra de les armes nuclears...
No fan falta grans coses perquè la intensitat faci acte de presència. No sé què pensarà l'autor d'aquesta nota, el col·laborador d'El violinista celest Andreu Loncà, però jo trobo la teva lectura molt encertada.
De tots els que he llegit seus, no és este el que recomanaria més. Enlloc de trist jo el vaig trobar imprecís. Però he trobat d'altres comentaris com el teu, sobre gustos...
Ho entenc : és probable que passe per ser obra petita i poc ambiciosa. Pot ser : ara es narra molt bé - excel·lent en la brevetat- la separació una parella . El lector se situa per damunt dels personatges i percep aquella profunda i inconscient incomunicació amb un tel de tristesa. Es veritat que els traços a voltes són imprecisos , però assenyalen cap al centres , cap a certs moments inoblidables. En fi, que la brevetat o imprecisió són també belles i estranyament veritables. ( I viscudes )
En fi, que la brevetat o imprecisió són també belles i estranyament veritables. ( I viscudes )