Es diu sovint que traduir és una traïció a l’obra original. No objectaré res a aquesta idea, però apuntaré d'altres. Traduir és també recrear, interpretar un text que ens ha colpit, una història que ens agradaria haver imaginat a nosaltres. I, sobretot, traduir és també una manera de llegir.
Fa molts anys, quan em dedicava a llegir clàssics per aconseguir fer-me una idea cabdal dels meus predecessors en la feina d’escriure em vaig acostar amb gran plaer a la literatura portuguesa. Entre els Eça de Queiroz, Sá-Carneiro, Machado de Assis, em vaig trobar també una petita joia entre l’aventura i el romanticisme extrem.
Era l’Amor de perdició, de Camilo Castelo Branco, una novel·la a la qual se li pot aplicar la cèlebre frase del Tristà, de Joseh Bedier: “Senyors, us agradaria escoltar una bella història d’amor i de mort?” Una novel·la, també, que la crítica ha exaltat com “la Madame Bovary portuguesa”.
Ara, gràcies a l’entusiasme d’Ilse Font, directora de la col·lecció “Paraules”, de l’editorial Belacqva, he pogut traduir-la i fer que els lectors catalans la tinguin al seu abast per primera vegada en la nostra llengua i en una magnífica edició amb pròleg d'Elena Losada.
Si voleu fer-li una ullada al primer capítol, El violinista celest us l'ofereix a l'arxiu adjunt...
____________________
Camilo Castelo Branco, Amor de perdició, Barcelona, Belacqva, 2009, 227 p.
Aprofito per defensar la figura del traductor. Massa sovint, el treball del traductor ha estat menyspreat. Jo penso, però, que traduir és no només més difícil sinó una feina més humil, més dessinteresada més neta, més civilitzada.
Enhorabona, de nou.
Una abraçada.