frechina |
dimecres, 25 de febrer de 2009 | 08:56h
L'experiència gratificantMalatesta Records, 2008
Els codis tàcits del rock obliguen els intèrprets a exhibir una poc dissimulada impostura: la majoria acaben creant un personatge que bascula entre l’agressivitat primària exigida pels sons més durs i la fragilitat vaporosa dels cantautors més sensibles. Aquesta mentida reglada suscita, quan s’hi imposa la desmesura, addiccions extremes o repel·lències insalvables —que també semblen formar part del joc.
Tanmateix, hi ha alguns músics que decideixen presentar-se sense la disfressa ni el maquillatge previstos: aquest exercici d’honestedat inesperada, de franquesa expressiva, desarma en primera instància l’oient i li obri una via de comunicació, expedita i directa, amb l’intèrpret. (continua)
Tanmateix, hi ha alguns músics que decideixen presentar-se sense la disfressa ni el maquillatge previstos: aquest exercici d’honestedat inesperada, de franquesa expressiva, desarma en primera instància l’oient i li obri una via de comunicació, expedita i directa, amb l’intèrpret. (continua)
Miquel Àngel Landete-Senior pertany a aquesta facció de músics que
renuncien al confort teatral i se serveixen purs i despullats; en
aquest sentit, l’inici del seu primer disc és inoblidable: una llarga
introducció de guitarres, que proclama el so gloriosament analògic,
polsegós i atrotinat que han aconseguit entre Louisville, Nashville i
Montevideo, desemboca en una davallada d’intensitat i els primers
compassos cantants —“El temps no és més que / runa entre els meus dits
/ i els dies estan cosits / pels meus grups favorits”— que ens capturen
amb un estrany sentiment de veritat. L’atmosfera confidencial que creen
d’immediat aquests versos és descaradament deutora de la seua veu, una
mica esfilagarsada però alhora plena d’autenticitat i convicció. I
l’esclat de la tornada —“És temps de creure’m / de retrobar-me...”—
commou encara més en revelar-nos el moll de l’os del seu programa
redemptor.
És el principi d’una experiència sònica molt més que gratificant —com
promet el títol—: un disc palpitant de talent i eufòria creativa,
infecciós i orgànic, que acapara, en bona digestió, les millors
influències possibles —semblen reverberar-hi al besllum les ombres de
Jeff Tweedy, Matt Ward, Eef Barzelay, Will Oldham o els germans Felice—
i que conté una memorable col·lecció de cançons: l’himne instantani “El
signe dels temps”, una deflagració vitalista en la música i visceral
en el text, magistral en la seua concepció i execució; “València, eres
una puta”, la cançó que tots, un dia o altre, li hauríem cantat a
aquesta ciutat que ens inspira un amor tan exasperant com poc
correspost, i que es mira en l’espill del “London You’re a Lady” dels
Pogues; “Himne regeneracional” i “Quan no saps lo que tens”, dos
episodis de la seua història de caiguda i redempció, interpretats sobre
estructures de rock lluminós i melodies contagioses; “Símptomes”,
píndola existencial d’expressió intensa i fugaç: un minut i mig de
rutilant borbolleig vocal i tensió instrumental; “L’animal”, amb el seu
cadenciós fraseig i el calfred d’emoció que infon la seua confessió de
soledat; o, en fi, “El cant del consol”, la llarga peça que tanca el
disc, una cançó-riu en la línia de les llargues lletanies habituals del
folk-rock americà —des de Dylan a Mark Kozelek—, i que esdevé la
merescuda culminació d’un treball que perdurarà.
“Sóc or pur”, canta el seua autor per rematar el primer tema —“Ja era
hora”. A nosaltres no ens queda altre que ratificar-ho sense reserves.
