(Dedicat als polítics) Ja fa massa temps que dura. Els tècnics es queixen, reiteradament, fins a cansar-se. Ho fan en privat, és clar, quan es troben tots sols. Els politics rondinen, pateixen, s'esmunyen, fan el que poden (o no).
I mentrestant, la llengua va com va. Voleu dir que tots plegats no hauríem de mirar de fer-hi alguna cosa?
Ja vaig explicar fa molts dies que havien nascut i crescut molts projectes lingüístics que mai no van arribar a materialitzar-se. Un pas endavant, i dos enrere. Sempre ha estat així, durant aquests 15 anys de feina. Algú que no s'hi hagi trobat mai no pot saber com ens sentim, quan ens hem cregut un pla, un programa o el que sigui, ens hi hem implicat fins al fons, i arriben uns altres i en un moment se'l treuen del damunt, sense valorar-ne les conseqüències. Moltes vegades, quan desenvolupàvem una idea que havia tingut un polític no ho acabàvem de veure clar, ho sabíeu? Però som professionals, i ens vam arremangar com tocava, com ens demanàveu. No pot ser que, quan n'arriben uns altres, pel sol fer que sigui un projecte que "és dels d'abans" ni es consideri i es deixi de banda. Això crema, i molt. I passa massa sovint. Alguns dels projectes s'han arribat a acabar, però ja són ben morts: els llibres s'han de reeditar, les pàgines web s'han de mantenir, els programes informàtics s'han de renovar... i tot això no s'ha tingut en compte. Quina llàstima.
La gent dels serveis lingüístics treballa molt, us ho ben asseguro. I la seva és una feina que sovint no es veu, que queda amagada. Però és gent que treballa bé, coordinadament, en projectes conjunts prou innovadors, que quan es difonen interessen molt, perquè s'han pensat per cobrir necessitats peremptòries. És gent que s'ha format pel seu compte, i que estan al dia en el seu àmbit. Però estan desaprofitats, menystinguts, poc valorats.
La majoria va estudiar filologia per convenciment, per vocació, i pensen que la seva feina és molt més que una manera de guanyar-se les garrofes, fan un servei al país -i si sembla kumbaià, què hi farem.
Ara tots plegats ens n'hem cansat, d'aguantar situacions absurdes, i de perdre el temps: no pot ser que es faci servir la qüestió lingüística com a reclam o com a arma dels uns contra els altres; que es vagi amb peus de plom a l'hora de decidir certes normatives i que al final quedin en paper mullat; que es canviï de llengua dissimuladament, i es maquillin les dades perquè no sigui dit; que es menteixi sobre l'ús de la llengua, i es donin percentatges que no responen per res a la realitat; que no es vulgui aplicar un acord sobre l'acreditació lingüística del PDI aprovat per unanimitat; que es procuri més de no fer enfadar els de Madrid que no pas de decebre els d'aquí; que no es respectin els usos lingüístics aprovats en reglament; que les persones amb responsabilitats no serveixin d'exemple a la població i canviïn de llengua davant dels nouvinguts; que s'accepti amb resignació que els estudiants surten mal preparats en qüestió de llengua; que s'improvisi en la introducció de l'anglès en la docència...
I que consti que no parlo de la meva universitat, precisament. El nostre equip de govern s'ho ha cregut. Parlo en general, del que veig al meu entorn, del desànim dels col·legues i del descrèdit dels polítics. No podem continuar d'aquesta manera, ja ha passat massa temps i el problema s'ha enquistat.
La imatge del globus m'agrada molt, perquè em serveix per il·lustrar el que voldria transmetre. Si encara no hi heu pujat mai, us perdeu una sensació única: no te n'adones, i ja ets a dalt de tot, a dos mil metres. Fa por, si tens vertigen, però se supera. S'avança suaument, amb el vent, i tot al voltant és eteri, ingràvid, suau i silenciós.
Hem d'enlairar-nos així, sense cops bruscos, lentament i sense por de caure. Tenim molts fronts oberts, i una única manera d'encarar-los, que potser no hem sabut aprofitar prou: el treball conjunt entre polítics i tècnics que vam iniciar des de Girona el curs passat. Tenim una missió, i només la podrem complir si treballem conjuntament, amb tranquil·litat d'esperit, voluntat, fermesa i, és clar, amb els recursos necessaris. Per on comencem?
Com ja saps, fa un grapat d'anys que també em moc per aquests mons de la planificació de la llengua, més en el vessant tècnic que en el de dinamitzador. De tot plegat, quatre paraules:
1) Els polítics actuen d'acord amb els dictats dels programes presentats a l'electorat i després filtrats pel desgast del mateix procés polític, ja sigui en el govern o a l'oposició.
2) Els tècnics planifiquen, programem, pensen i repensen la llengua, del dret i del revés, i de vegades amb la sensació i la comprovació que fem massa feina de despatx i no palpem el batec social
3) El col·lectiu empresarial, que mou bona part del país, contracta personal per cobrir el seu servei, i vet aquí que és un dels punts clau per al procés normalitzador de la llengua, i aquí el Govern hi ha de dir moltes coses, ha de regular aquesta anormalitat del país; si no, és un peix que es mossega la cua
4) La societat, immigració nova i vella, i l'"autòctona", amb actituds variades i no gaire decidides a mantenir la llengua, perquè no hi ha una legislació prou favorable a la llengua.
Tot plegat, doncs, és prou galdós per a aquest ús social de la llengua que tant agrada de dir ara.
Cert que l'emergència nacional és una realitat, i que ens cal la complicitat de tots els actors socials, però ara com ara només veig un camí clar perquè tinguem un país i una llengua sense complexos, i és que treballem plegats en un gran pacte nacional amb transversalitat política: al capdavall la llengua i la cultura té tots els colors, el problema és que tingui diverses velocitats o plantejaments per a aquest procés de normalització. Endavant, però, amb la feina conjunta, d'equip, però amb actuacions intel·ligents, que tinguin realment un efecte multiplicador.
Penso que la gent dels serveis lingüístics no només treballa molt, sinó que sovint es deu desesperar davant de la indiferència de la majoria, per no al·ludir al menyspreu de molts. El meu avi feia un símil quan parlava d'una feina ímproba que al final no servia per a res: "És com posar aigua en un cistell".
Joan Solé Camardons el 26 febrer a les 21:27
Quanta raó que tens! Porto 22 anys com tècnic de política lingüística i per manera de ser personal sóc i continuaré sent discret. Per a mi la llengua i el país sempre estaran per davant de la tafaneria, però crec que més d'un i més de dos han i hem de fer autocrítica, sobretot els polítics també els tècnics. De projectes lingüístics no nascuts, enterrats, oblidats, menystinguts te n'explicaria uns quants. Però no vull anar per aquí. Queixar-se i plorar no serveix de res. (Una mica només).Sempre dic que amb la política lingüística tothom s'hi atreveix. Com deia l'Aracil, "Com que tothom pixa, tothom es pensa que es uròleg". El que vull dir és que la complexitat de la política lingüística és tan gran o més que l'enginyeria o la medicina, si es vol fer bé. I en canvi els perfils polítics i tècnics solen ser (m'incloc) molt més mediocres.
No sé a què et refereixes amb el treball conjunt entre polítics i tècnis de Girona. En qualsevol cas si és amb positiu tens el meu suport.
Bona nit, Joan, El que volia dir és que al juny de l'any 2007 se'ns va acudir iniciar a Girona un projecte conjunt entre els vicerectors i els caps de servei (de català i d'idiomes, en els casos en què són separats) de cada una de les universitats, públiques i privades, per tirar endavant unes línies de política lingüística conjunta que ens permetessin encarar amb garanties l'entrada a l'espai europeu d'ensenyament superior. El problema és que tot va lent, i que ens van canviant els vicerectors. S'avança poc, però arribarem a bon port, n'estic segura perquè no hi ha més remei. Ara toca trobar-nos a Vic. A veure què en surt, de tot plegat. Penso que és l'única manera d'anar bé
El pitjor de tot són les conseqüències que comporta el fet de voler passar de puntetes una qüestió cabdal pel país com és la llengua en la universitat.
El canvi dissimulat (i sovint mediat i consentit) de llengua, el no compliment de l’acord del CIC, el canvi de llengua davant de nouvinguts.. comporta perjudicis als estudiants, ja que se’ns nega el dret a rebre una educació de qualitat i en la llengua pròpia del país, dificultant-nos així tenir un futur professional o laboral en català!
És l'hora de fer alguna cosa, endavant UdG!
Esteu treballant molt i molt bé...
Gràcies pel comentari, i et felicito per l'empenta que teniu.