Acabe d'assabentar-me de la mort de Carmelina Sàchez-Cutillas. La informació és del periòdic. Carmelina, néta del folklorista Martínez i Martínez, és, sobretot, l'autora de Matèria de Bretanya, una delícia de llibre a mig camí del memorialisme i l'autobiografia. Per a mi, és un llibre (podeu llegir-ho en aquest article de l'any 2001) amb molta màgia: "La mar vivia a una badia molt gran" --la primera frase del relat-- ens trasllada, de colp, la força d'una història fabulosa, talment un xiquet o una xiqueta perceben el món, abans d'acostumar-se a veure'l.
Trobe que Matèria de Bretanya mostra dues coses. La primera que la infantesa més que una edat --una fase de la vida-- és, fonamentalment, una forma de veure el món: una visió entre màgica i mística, els sentiments oceànics que deia Freud, la tendència a la heroïficció de l'entorn, etc. La segona és la conseqüència de fer que l'exercici evocador de la infantesa no siga des de la distància, com un exercici intel·lectual, sinó submergint-se'n tan profundament que ens el fa tastar a nosaltres. Ens el fa oldre, palpar, sentir... Sobretot sentir perquè la gràcia de l'escriptura de Carmelina és l'oralitat. (n´hi ha més)
Matèria de Bretanya més que llegir-lo, l'escoltem: com si una persona estigués parlant-nos a cau d'orella.
També hi ha la poesia de l'autora en dues línies ben diferents, la representada a Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, una poesia d'una gran densitat d'imatges i de referències culturals, i una altra --on se situen tres dels quatre llibres de l'autora-- d'una lírica senzilla, de figuració domèstica. Vet ací un exemple:
La clau, al pany de la certesa
Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge
per tot el trencaclosques dels meus ossos.
Ai, per això tinc por moltes vegades
pensant en la distància que em separa
dels dies feiners, d'aquelles coses
que de tan senzilles,
no cal moure la mà per agarrar-les.
Deixa la clau al pany de la certesa
si vols que passe avant, incontenible,
com un riu d'enyorances. Per les vores
--del riu i del meu cos--
ja creixen els baladres i la molsa.
Llibre d'amic e amat, 1980
està molt bé i el video molt autèntic també, Gràcies.
Benvolgut Enric, recorde com en les teues classes insisties en la
bellesa de l'obra de l'alteana. A mi m'ho semblava, però va haver un col·lega
que va dir que no li agradava gens, que un autor bo era Pla, però que
Carmelina, res! Sí, són tan bonics "les comandantes", "el mercat dels dimarts"
i altres capítols... Com va pel departament, no l'han colonitzat tot els de
medieval?
Pere
Així i tot ens ha deixat una obra honesta i ben feta.