Avui he vingut a veure els pares al Vallès, on hi estan instal·lats des de que es van jubilar. Feia bon dia i hem sortit a donar un vol. Ens hem trobat el Leonardo, amic de la família de fa anys. Castellà de naixement, català d'adopció. Sempre ha tingut interès per la política i agraeix la conversa encara que sigui des de la discrepància. Hem parlat de la situació actual i m'ha semblat sincer i honest. És un bon termòmetre del que sovint anomenem la gent.
- "No entenc els polítics", em diu, "sembla que no siguin conscients del què passa. Segur que el finançament és molt important, però se'n fa un gra massa. Si és tant important, són ells els que se n'han de preocupar, no traspassar-me la preocupació a mi, que ja en tinc prou per arribar a final de mes. Què ofereixen? Hi ha alternatives? Tenen alguna idea del que cal fer per sortir-nos-en?"
El to de la conversa em sembla superficial, però aquest cop, hi ha quelcom que sona diferent. Un punt de resignació, un sentiment d'allunyament i molta desafecció...
- "Saps que molta gent no em paga?" - m'interpel·la - "i és difícil trobar garanties".
Es queixa perquè el llenguatge polític sovint es converteix en una escenificació que cada cop té menys crèdit perquè es troba a anys llum del que passa allà fora, al carrer. Fem autèntiques declaracions d'ultimàtums, insistim de la importància que tenen determinades qüestions, ens agradem quan desautoritzem o contradiem l'opinió d'aquest o d'aquell, però tot s'acaba amb la mateixa rapidesa amb la que sorgeix. Tot és massa efímer i una opinió queda diluïda per la següent.
- "Els polítics no donen allò que s'espera d'ells: la il·lusió" -allò que l'avi Macià anomenava captar l'emoció del moment- "en canvi - em diu-, pensen que amb pinso dialèctic en tindrem prou". Ni Govern ni oposició poden resoldre una situació que els supera, per això, constata, crea desencís aquest missatge fals que alguns fan proclamant als quatre vents que en ells està la solució.
Al cap i a la fi, els polítics són persones, i no s'espera que siguin millors que la resta. En canvi, si que sembla just, pensar que ells en són l'exemple i en ells recau la responsabilitat de guiar, sobre la virtut i no sobre la retòrica, quin és el camí que s'ha de seguir.
A l'acabar la conversa en un punt sense fi, fa mitja rialla i marxa dient...
- "sort que no arribarem al punt de l'esperpento (que vol dir, lleig, grotesc, absurd) de Madrid...oi?"
- No Leonardo, en això també som diferents. - dic, mentre penso per a mi.."o això vull creure"-.
és cert! sembla que la classe política és la única que no se n'adona de quina és la situació. Però compte! el finançament i l'estatut no són qüestions menors pel nostre país.
des de l'Ordal,