Ahir es va presentar el una bona
part del que serà el gruix del cartell del proper Primavera Sound. Hi ha coses
interessants, bandes clàssiques que, encara que vinguin de repetició, tinc
ganes de veure (o re-veure): Sonic Youth, Jarvis Cocker, Yo la Tengo o El-P. Altres per descobrir en directe després d'haver escoltat la seva música en
disc, com The New Year, Fucked Up, My
Bloody Valentine, Damien
Jurado, Deerhunter o The Extraordinaries. I molts més, es clar. Tot i això, ahir vais passar
per la roda de premsa on es feien públics els noms i només vaig girar el cap
d'alegria dues vegades: quan en Santi Carrillo va dir el nom de Ghostface
Killah (Wu-tang
clan ain't nuttin ta fuck wit) i el de The Pains of
Being Pure at Heart.
Crec que mai havia explicat que tinc molt mala memòria per recordar els noms. Em podreu veure dir que el darrer disc dels Wilco és el Blue sky Blue, en comptes de Sky Blue Sky. Inventant tot tipus d'artistes com Billy "Price" Bonie en comptes de Bonnie "Prince" Billy o canviant les lletra de tot tipus de cançons, siguin en català, castellà o anglès. Per aquest mateix motiu mai em sentireu parlar dels The Pains of Being Pure at Heart, perquè puc dir qualsevol bestiesa en comptes del seu nom correcte. El que si que puc es escriure'n mentre escolto un disc que em té encisat com un ratolí a una flauta hammelinesca.
Una mescla del power pop amb la iluminació de Nada Surf o Teenage FanClub mentre distorsionen com els Jesus & Mary Chain. Tot i això, els mitjans no es possen massa d'acord si acabaran tirant més cap un pop estil The Smith o pel contrari acabarán sent uns My Bloody Valentine de la vida. En qualsevol cas, el seu disc, de títol homònim, arriba després de dos ep's i una llarga llista de clubs trepitjats a la seva ciutat natal, Nova York.
Pop distorsionat en forma de 10 hits que vas repetint una vegada i una altra. Perquè una de les coses bones d'aquests The Pains of Being Pure at Heart és que cada cançó té quelcom que t'atrapa: Des del hey paul where have you gone de "Hey Paul" fins un post-punk amb un inici molt ramonià de la lluminosa "Come Saturday". La poppie "Young Adult Friction" o el primer senzill de disc de The Pains of Being Pure at Heart: "Everything With You", una cançó deliciosa que s'acompanya d'un video gravat en Super 8, lluny de les complicacions actuals per treure un vídeo visitablement rentable al youtube.
Un disc compacte (i no em refereixo al format), lluminós, distorsionat i, potser, poc original, que els col·loca a totes les apostes per saber quin serà el grup revelació de l'any.
He dit que podia escriure'n, també els podreu veure, com ja he dit, al Primavera Sound (Festival del que, per cert, he escrit un article aquí).
Aquí teniu un bloc per signar en defensa del toponim oficial CALP:
http://mascarat.blog-activo.com/index.htm
Endavant.