No és una exageració ni una afirmació d'un sindicalista exaltat, ni molt menys. És una constatació de la realitat que molts no volen veure agafant-se al sentit literal de les paraules, com pensant que si la llei no diu la paraula fatídica, aquesta amenaça no existeix.
Res més lluny de la realitat. La llei, efectivament no parla en cap cas d'acomiadament lliure, però la mateixa llei l'accepta quan no posa límits a l'acomiadament i es limita a fixar una simple indemnització.
Tot això ve arran d'una conversa que vaig tenir amb els companys de feina a l'hora de dinar. Un d'ells va ensenyar-nos la portada de La Vanguardia el dia següent que el governador del Banc d'Espanya digués que s'havia d'abaratir l'acomiadament, gairebé fer-lo gratuït.
El primer que va dir algú va ser, “al final posaran l'acomiadament lliure”. A mi em va sortir de l'ànima dir que l'acomiadament lliure ja fa anys que existeix. No s'ho van creure, uns em van dir que no era veritat mentre els altres escoltaven amb una cara d'incredulitat que em feia veure clarament que pensaven que m'estava ficant de peus a la galleda.
Quan estudiava Ciències Empresarials, fa uns deu anys, el primer dia de classe de Dret Laboral el professor ens va deixar anar una afirmació que ningú es va creure d'entrada. Va preguntar-nos si existia l'acomiadament lliure, tothom va afirmar que no. Aleshores el professor ens va dir, “a vostès els criden de recursos humans i els diuen que no cal que tornin més i els donen un xec per quaranta-cinc dies per any treballat, què fan?”. La resposta va ser ràpida, “anar a judici”. El professor ens va dir: “si el seu advocat els porta a judici, el jutge declararà acomiadament improcedent i una indemnització de quaranta-cinc dies per any treballat, com vostès ja ho han cobrat s'en poden anar a casa contents i començar a buscar feina”. Tots ens vàrem quedar muts, i més quan ens va preguntar: existeix o no l'acomiadament improcedent?”.
Als meus companys de taula els vaig explicar l'anècdota i ni així s'ho van creure. Fins i tot un va dir-me: “així doncs tu com li dius a l'acomiadament sense indemnització?”. Fàcil resposta: “es diu acomiadament gratuït”. “No, l'acomiadament sense indemnització és lliure, el que tu anomenes lliure és improcedent”. D'aquí no en vam sortir i ho vaig haver de deixar córrer. A vegades penso que les coses, mentre les sàpiga jo, qui no les vulgui entendre ja s'ho farà. El que passa que, com a membre electe d'un Comitè d'Empresa , i per tant representant dels meus companys, em crec amb la obligació de fer veure als meus companys que la llei no defensa al 100% al treballador, per això qui s'ho creu acaba desenganyat quan es troba en una situació conflictiva i no entén les conseqüències.
La indemnització per acomiadament improcedent no està pensada per fer desistir a l'empresari d'acomiadar lliurement a un treballador, està pensada perquè al treballador li serveixi d'ajut mentre busca feina, malgrat que té el subsidi d'atur. Si l'empresari té diners pot acomiadar a qui vulgui, i si va curt sempre es pot acollir a alguna mena de regulació de plantilla amb menys cost.
A molts empresaris, quan els sous del mercat són més baixos que els que està pagant, a la llarga li surt a compte enviar a casa a algun treballador indemnitzant-lo per acomiadament improcedent i contractar una persona jove que pagant-li menys sou. És qüestió de fer números, i ells en fan.
L'acomiadament no seria lliure si, quan el jutge el declarés improcedent, s'imposés a l'empresari una sanció suficientment forta perquè fos dissuasòria, a més de la indemnització. Però això no és així.
Avui, llegint el diari, a les pàgines d'economia, el president de la patronal diu que ells “no demanem l'acomiadament lliure perquè ja existeix, el que passa és que és massa car”. Evidentment, ells el que volen és que sigui barat, si no pot ser gratuït. Per una vegada m'entristeix haver tingut raó.
Potser els únics que s'entesten en dir que no hi ha acomiadament lliure són els qui més haurien de veure-ho i reclamar un canvi de legislació.
Albert Castany.
Montgat, 18 de febrer de 2009.
La rigidesa excessiva laboral perjudica l'economia com una mena de colesterol que ens obstrueïx les arteries, alhora que pot ser només un factor més alhora de crear majors distorsions al mercat, encara què no siga el més important, doncs per això ja hi és el malbaratament de cabdals publics.
Doncs en tota economia n'hi ha un cost d'oportunitat alhora d'aplicar uns recurs a un lloc i no a un altre.
L'acomadiament flexible no vòl dir que no n'hi haja acomadiaments improcedents i acomiadaments improcedents.
Doncs poden n'hi haura acomiadaments improcedents procedents d'una simple discussió i acalorament que res tenen a veure en el bon funcionament de l'economia d'un país.
L'acomiadament flexible ajustat a l'adaptació de les realitats economiques de les empreses del país.
I encarir la flexibilitat laboral és una forma més de fomentar la rigidesa no productiva i adaptativa a les necessitats reals de les empreses i l'economia d'un país i no a l'inrevés.
I això no es pot anomenar com acomadiament improcedent.
La flexibilitat laboral implica un acomadiament de justificació estructural més economic i això no vòl dir que l'economia d'un país estiga basada en l'acomiadament si no més bé tot el contrari, li dona més fortalesa, productivitat i estabilitat.