Més de 150 milions de persones utilitzen Facebook arreu del món. Per recuperar amics, mantenir-ne o fer-ne de nous. És una de les xarxes socials de moda i pot ser poc o molt útil en funció de l'ús que li doni cadascú. Igual que els smartphones, telèfons intel·ligents i tàctils que cada cop ofereixen més serveis en una època plena d'avenços tecnològics propis d'una acceleració històrica vertiginosa, amb rapidíssims canvis de paradigmes que han fet miques els models i les pautes de comportament tradicionals.
Si algú és capaç d'aturar-se enmig del tumult de missatges llampeguejants que ens arriben a totes hores pertot arreu, d'aturar-se i pensar, s'adonarà que no ens estem jugant un ideal qualsevol d'ésser humà, sinó la legitimació de les formes culturals en què habitem. Cada cop estic més convençut que vivim en un món i una cultura sense llei. I quan succeeix això, quan el món que habitem no té llei, no aporta llei, cadascú ha d'intentar fabricar-se-la com bonament pugui, donar-se-la a ell mateix.
Diàleg socràtic
És l'autodeterminació de l'individu, l'autenticitat de la persona humana. I pot adoptar, almenys teòricament, tantes formes com individus existeixen. Però penso que no pot ser una autodeterminació qualsevol, desarrelada, aliena a la història, individualista i insolidària. Aquest va ser l'error de la Il·lustració. El segle XXI hauria de ser una altra cosa i el Facebook i els telèfons intel·ligents podrien ajudar-nos, per què no, a comunicar la nostra veritat crítica i l'apel·lació a l'autenticitat. Parlo d'una mena de diàleg socràtic en què tots fóssim necessaris, insubstituïbles. Utòpic? Potser sí. Fins i tot és possible que sigui incompatible amb la nostra forma de ser, amb els impulsos nerviosos i les sensacions que habiten temporalment un cos al qual procurem el major nivell de benestar. Tant se val. No vull trobar un sentit a la vida, ni menys encara criticar, refundar o rellançar la cultura contemporània. Em conformo amb divagar.
