Amb
aquest títol, Matthew Tree publica un curt però interessant article a l’edició
del 13 de febrer de l’Avui (secció de Diàleg). Malgrat que el títol fa
referència a un correu distribuït per fomentar un boicot als productes catalans,
el que em sembla interessant és la reflexió que fa de la persona que avisa de
l’existència d’aquest boicot, una persona que no pren partit.
No
sé si es tracta d’un nou boicot o d’algun d’aquells que es va engegar fa temps
i que encara mou la cua. Això no és important, un boicot que duri tres anys o
tres que durin un any té el mateix efecte, l’un perquè ja ningú el seguirà i
els altres perquè cada cop tindran menys èxit. El cas és que una amiga d’en
Matthew va rebre un correu que li va enviar una amiga seva, comunicant-li que
per terres de la capital es feia circular una llista de marques catalanes a les
quals no s’havien de comprar productes perquè, amb el nou estatut, i si el
Tribunal Constitucional no hi posa remei, hauran de pagar l’IVA a la
Generalitat. Per tant, si els impostos es queden a Catalunya prefereixen
comprar productes de la resta de l’estat o inclús de l’estranger.
Altra
cop, la mentalitat provinciana i pueril d’alguns espanyols cridats a salvar la
pàtria de les urpes dels nacionalistes, que xuclen la sang dels malaurats
espanyols, dona mostres de la seva incapacitat per resoldre els seus propis
problemes creant-ne de nous.
Imaginem
una empresa que té la seva seu a Catalunya però la fàbrica a Bollullos Par del
Condado, província de Huelva (no us penseu que m’he inventat el nom!). El
nostre heroi espanyol, lluitant contra el drac català aconsegueix que les
vendes dels malvats baixin tant que hagi de plegar. Qui deixa de recaptar
l’IVA? La Generalitat, que es fotin els catalans, deu pensar. Qui es queda a
l’atur? Els bollullers, evidentment. Qui pagarà l’atur? L’estat espanyol. Però
els malvats poden prendre una altra determinació, traslladar la fàbrica a un
altre lloc d’Europa i obrir mercats a la resta de la Unió Europea. En aquest
cas la Generalitat seguirà ingressant l’IVA perquè seguirà venent però, veieu
per on vaig? Qui es queda a l’atur? Els bollullers, evidentment. Qui pagarà
l’atur? L’estat espanyol. Curtesa de mires per part d’aquests quixots
delirants.
El
cas és que aquests personatges justiciers no s’adonen que, cada vegada més, el
mercat de les empreses catalanes està més orientat cap l’estranger i menys cap
l’estat espanyol. El dia que s’acabi donant la volta a la truita ja no caldrà
que es molestin en fer boicots perquè, senzillament, no trobaran els nostres
productes als seus establiments.
Però
com deia, a Matthew del que es queixa és de l’actitud de l’amiga de la seva
amiga, la que li envia el correu per fer-li saber que circulen aquestes llistes
per Madrid. Diu que l’amiga li fa el següent comentari: "a mi nada de eso afecta mi cariño por Cataluña". En
Matthew diu que, el que no s’acostuma és a que la gent que avisa d’aquestes
coses no tingui una reacció contundent (irada, diu ell) envers el boicot. Molt
encertadament qualifica aquesta actitud de condescendent i compassiva i afirma
que prefereix que l’odiïn de tot cor.
Totalment d’acord amb ell. Però això és tant propi d’un espanyol
com el boicot, forma part del seu ADN. L’espanyol es creu amb el dret de fer un
boicot perquè es creu superior i, per tant, si no dona suport a la iniciativa,
es limita a ser comprensiu amb el desgraciat català en lloc de fer quadrar a un
dels seus iguals. Si l’espanyol patriota tingués una mica de seny (no en cal
gaire) s’adonaria que l’actual finançament és insuficient per a uns i excessiu
per altres, que mentre uns no poden construir infraestructures n’hi ha d’altres
que en construeixen d’inútils. L’espanyol evolucionat entendria que amb un
boicot als “rics” no s’arreglen els mals dels “pobres” sinó que potser
s’agreugen. L’espanyol conscient (per això ja caldria bastant més seny)
entendria que quan el cafè es reparteix malament, per més que sigui “café para
todos”, a uns els toca un “expresso” i a d’altres els toca aigua xirri, i que
al que s’ha d’aspirar és que tots tinguem un “expresso” el més bo possible en
lloc d’aspirar a aigua fosca per tots.
Però si aquestes condicions es donessin i encara hi hagués algun
exaltat que muntés un boicot, els altres actuarien amb la contundència que
reclama en Matthew i, ni que fos per vergonya pròpia, ho tallarien d’arrel en
lloc d’avisar al català xoriço del que li vol fer l’espanyol justicier.
Albert Castany.
Montgat, 15 de febrer de 2009.
