És el segón volum de la trilogia Millenium del desaparegut autor suec
Stieg Larsson. A aquestes alçades no només em reafirmo sobre el què
vaig dir d’aquesta sèrie en l’entrada sobre el primer llibre sinó que la poso a la prestatgeria dels meus llibres favorits. No puc trobar només una paraula per
explicar-ho.Amsterdam Blue (Cortege) - Jon Hassell, Gregg Arreguin, Jamie Muhoberac i Peter Freeman, de la B. S. O. de The Million Dollar Hotel
Després d’Els homes que no estimàven a les dones, l’Stieg Larsson va escriure aquest segon llibre amb alguns personatges del primer com a protagonistes. En aquest, les conseqüències d’alguns fets del volum anterior exploten amb molta força, esdevenint la trama principal. Si hi ha algú que es planteja començar aquesta triolgia, que ho faci pel primer, o serà com aigualir un vi excel·lent.
En aquest segon llibre en Larsson segueix retratant aquests dos personatges principals fins al punt que, en alguns moments, sembla que hagin d’existir per força. Però com podria existir algú com la Lisbeth? Com han dit alguns crítics i alguns blocaires el personatge de la Lisbeth Salander és impossible. Però també ho és en Superman. I a més, hem vist coses reals que mai haguéssim imaginat ni en la ficció. Aquest personatge, segons sembla que va reconèixer l’autor, està inspirat en el de la Pippi Langstrump (Pipi Calzaslargas). Sherlock Holomes també era un personatge que, segons com, es podria dir que era irreal. I de fet, ho és! Tanta perfecció en la seva ment observadora i analítica no semblen d’aquest món. La capacitat de la Lisbeth Salander per entendre coses, per establir lligams que ningú més veu i per escuadrinyar la xarxa pot semblar d’un altre món, però… I què?
Estic segur que aquesta sèrie no serà del gust de tothom, ni molt menys. Només faltaria. Però la feinada que s’hi entreveu en l’esciptura de cada un dels llibres és titànica. I el resultat és el que és; molta gent llegint fins a altes hores de la matinada amb les aventures de dos personatges que agraden i amb els quals, més o menys, la gent s’hi pot identificar, per molt exagerats que puguin pintar-se. La història difícil d’ells dos és una de les coses que en el meu cas em fan seguir llegint. Així com la curiositat per saber el com i el perquè, la resposta a l’enigma. No son en Mikael i la Lisbet en certa manera un parell d’investigadors? No son un investigador caigut en desgràcia i una femme fatale? No son històries plenes de crims sense resoldre i secrets amagats a l’estíl Chinatown?
El cas és que llegint-los, per no dir que els he devorat, m’ho he passat fabulosament bé. I ja espero amb ànsia la tercera I última part de la trilogia que sortirà en català (diuen) el mes de juny, amb el nom de La reina al palau de les corrents d’aire. En fi. I ara què? Ara a esperar. Però mentrestant, caldrà buscar alguna altra cosa.
En aquest segon llibre en Larsson segueix retratant aquests dos personatges principals fins al punt que, en alguns moments, sembla que hagin d’existir per força. Però com podria existir algú com la Lisbeth? Com han dit alguns crítics i alguns blocaires el personatge de la Lisbeth Salander és impossible. Però també ho és en Superman. I a més, hem vist coses reals que mai haguéssim imaginat ni en la ficció. Aquest personatge, segons sembla que va reconèixer l’autor, està inspirat en el de la Pippi Langstrump (Pipi Calzaslargas). Sherlock Holomes també era un personatge que, segons com, es podria dir que era irreal. I de fet, ho és! Tanta perfecció en la seva ment observadora i analítica no semblen d’aquest món. La capacitat de la Lisbeth Salander per entendre coses, per establir lligams que ningú més veu i per escuadrinyar la xarxa pot semblar d’un altre món, però… I què?
Estic segur que aquesta sèrie no serà del gust de tothom, ni molt menys. Només faltaria. Però la feinada que s’hi entreveu en l’esciptura de cada un dels llibres és titànica. I el resultat és el que és; molta gent llegint fins a altes hores de la matinada amb les aventures de dos personatges que agraden i amb els quals, més o menys, la gent s’hi pot identificar, per molt exagerats que puguin pintar-se. La història difícil d’ells dos és una de les coses que en el meu cas em fan seguir llegint. Així com la curiositat per saber el com i el perquè, la resposta a l’enigma. No son en Mikael i la Lisbet en certa manera un parell d’investigadors? No son un investigador caigut en desgràcia i una femme fatale? No son històries plenes de crims sense resoldre i secrets amagats a l’estíl Chinatown?
El cas és que llegint-los, per no dir que els he devorat, m’ho he passat fabulosament bé. I ja espero amb ànsia la tercera I última part de la trilogia que sortirà en català (diuen) el mes de juny, amb el nom de La reina al palau de les corrents d’aire. En fi. I ara què? Ara a esperar. Però mentrestant, caldrà buscar alguna altra cosa.
Salut!