odtor |
divendres, 13 de febrer de 2009 | 23:57h
La frase aquí plasmada és una de les que més em repeteixen quan baixo a Catalunya, quan torno a casa. La veritat és que el fet de convertir-me en el Madriles, el madrilenyo o coses per l'estil no fa cap gràcia i et venen ganes de girar la cara a qui t'ho diu. Amb tot, moltes vegades va acompanyat de frases basades en la més absoluta ignorància. Una d'elles és la de la tapita. Però com si fos negatiu que quan demanes una cervesa et posin un tapa. Crec que hem d'aconseguir que Espanya s'independitzi d'una vegada -de fet són ells qui s'han d'independitzar de nosaltres, emancipar-se-, però també hi ha temes del quals podríem aprendre sense cap problema. Un d'ells és l'orgull, la famosa 'chulería madrileña', que moltes vegades anirira d'allò més bé per començar a estar orgullosos de ser catalans i no estar tot el dia lluitant en batalles d'autoodi i altres minúcies de país que porta massa anys sent esclau. A vegades sembla que pensem que la nostra condició natural és ser allò que els altres ens han obligat a ser. L'altre, és l'acompanyament a la cervesa, la sensació de mereixer ser millor del que un és. Que aquella famosa frase de Francesc Pujols sobre que els catalans arribarà un dia que ho tindrem tot pagat pel simple fet de ser catalans -sempre treta de context i que no deixa de ser un crítica d'allò més dura-, que mentre uns s'ho creuen, els altres ho desitgem. Potser hauriem d'aprendre segons quines coses. Potser no serà possible fins que no siguem un país, un Estat.
M'alegro que per fi començeu a adonar-vos que ja n'hi ha prou de que aneu fent pedagogia de l'entesa i la comprensió mútua, com a única via cap a la independència. Pedagogia que a vegades amaga no només un paradoxal autoodi com tu ben dius, sinó una síndrome d'Estocolm preocupant. L'enteniment i el respecte mutus son claus per qualsevol relació de veïnatge, i jo sóc la primera que en faig pedagogia per tal de que hi hagi un mínim (i un màxim) de respecte (i per què no, d'estimació) entre nosaltres i vosaltres; però això no és condició sine quan non per a la independència.
El dret a decidir és un dret col·lectiu, personal i intransferible tant si aquí ens agrada com si no, axí ens hàgim de menjar la xuleria madrilenya acompanyada d'una tapa.
Estàs convidat (el vi el poso jo, amb tapeta inclosa "como està mandao") al meu bloc on tot just acabo de pujar un post on en parlo.
Una salutació des de los Madriles...
Algú sempre podrà dir-li 'madrili' a Odtor per la seva relació i com la catalana a tú passa sovint amb les relacions entre pobles i és ben normal.