De vegades vas al cinema sense esperar res i en surts gratament sorprès. De vegades vas al cinema sense esperar res i acabes pitjor de com has entrat. De les dues possibilitats, ahir, l'opció B.
No sabia exactament què havia fet David Fincher amb el relat d'Scott Fitzgerald (en vaig parlar fa uns dies aquí) i que consti que no sóc un d'aquells llepafils que li agafen espasmes si veu que la pel·lícula no ha respectat una coma del text del qual es basa. El text és una cosa i la pel·lícula, una altra.
David Fincher havia fet un parell de pel·lícula remarcables: Seven i Fight club. Valia la pena jugar-se-la per veure com s'ho havia manegat en aquesta ocasió. La pel·lícula explica la història del tal Benjamin, un nen que neix amb l'aparença d'un avi de vuitanta i tants anys i va avançant per la vida rejovenint-se en l'aparença de Brad Pitt.
Les possibilitats d'aquest relat eren múltiples. Ja en va parlar Stendhal del joc de miralls. Un personatge en certa manera anodí que obre uns ulls de plat a tot el què passa al seu voltant. No tinc al cap el relat original, però diria que l'han escapçat allargassant-lo com un xiclet i insertant-li una trama totalment innecessàra com és el gastat recurs de la dona que està al llit de mort i vol que la seva filla li llegeixi el diari del seu enamorat.
El principal problema de la pel·lícula és que no sabem en cap moment de què va i el començament és fluix i divaga massa. L'escena del rellotge, tret de donar-nos la metàfora del pas enrere del temps, no aporta res més i fa pudor de socarrim amb allò del "que tornin els nostres soldats" com un artifici de muntatge d'última hora. Per sentir la veu de Button, hem de passar per aquesta escena i encara trobar-nos amb la trama de la dona agonitzant.
La resta transcorre amb la mateixa ambigüitat, l'atònit Button assisteix al rejoveniment del seu cos sense un enfocament concret. No hi ha la mordacitat de Forrest Gump. No hi ha la passió de The English Patient. Dos films que em vingueren al cap i que podien connectar-s'hi.
Un avenç lineal sense suc ni bruc amb la conseqüent línia amorosa en mans d'una Kate Blanchet rebullida que no resulta creïble i que no aporta un contrapunt que emfatitzi l'acció principal, senzillament perquè no hi és. Afortunadament Blanchet no fa ombra a un Brad Pitt que passeja la seva bellesa amb l'habitual manca de recursos interpretatius, vestit de diferent manera en cada escena, així que es desfà del maquillatge de vellet.
En resum, un producte fallit, llarg com un dia sense pa, pesat (aquest crític de pa sucat amb oli, de les tres hores que dura el suplici, va aguantar-ne només dues) indefinit, bla i molt lluny de les altres dues pel·lícules del director. Desconcert màxim.
Les possibilitats d'aquest relat eren múltiples. Ja en va parlar Stendhal del joc de miralls. Un personatge en certa manera anodí que obre uns ulls de plat a tot el què passa al seu voltant. No tinc al cap el relat original, però diria que l'han escapçat allargassant-lo com un xiclet i insertant-li una trama totalment innecessàra com és el gastat recurs de la dona que està al llit de mort i vol que la seva filla li llegeixi el diari del seu enamorat.
El principal problema de la pel·lícula és que no sabem en cap moment de què va i el començament és fluix i divaga massa. L'escena del rellotge, tret de donar-nos la metàfora del pas enrere del temps, no aporta res més i fa pudor de socarrim amb allò del "que tornin els nostres soldats" com un artifici de muntatge d'última hora. Per sentir la veu de Button, hem de passar per aquesta escena i encara trobar-nos amb la trama de la dona agonitzant.
La resta transcorre amb la mateixa ambigüitat, l'atònit Button assisteix al rejoveniment del seu cos sense un enfocament concret. No hi ha la mordacitat de Forrest Gump. No hi ha la passió de The English Patient. Dos films que em vingueren al cap i que podien connectar-s'hi.
Un avenç lineal sense suc ni bruc amb la conseqüent línia amorosa en mans d'una Kate Blanchet rebullida que no resulta creïble i que no aporta un contrapunt que emfatitzi l'acció principal, senzillament perquè no hi és. Afortunadament Blanchet no fa ombra a un Brad Pitt que passeja la seva bellesa amb l'habitual manca de recursos interpretatius, vestit de diferent manera en cada escena, així que es desfà del maquillatge de vellet.
En resum, un producte fallit, llarg com un dia sense pa, pesat (aquest crític de pa sucat amb oli, de les tres hores que dura el suplici, va aguantar-ne només dues) indefinit, bla i molt lluny de les altres dues pel·lícules del director. Desconcert màxim.
per si t'interessa, en vaig fer també una crítica aquí (de títol gairebé idèntic):
http://illadelsmonstres.blogspot.com/2009/02/la-curiosa-decepcio-de-david-fincher.html
salut!