O sóc jo que no ho he entès. Escolto a la tv i la ràdio què els empresaris del sector del metall demanen per fer front a la crisi que s'abarateixi l'acomiadament. O sigui, que augmenti l'atur i per tant disminueixi la capacitat adquisitiva de les famílies que haurien de comprar els cotxes que en molts casos les seves fàbriques ajuden a fabricar...
O sigui que ells puguin mantenir els seus sous i nivell de vida a costa d'engegar al carrer els treballadors que necessiten els seus sous, sovint justets per arribar a final de mes.
O sigui que queda clar que la seva crisi no és la mateixa que la que viuen o pateixen la major part dels treballadors.
O sigui que tenen un "morro" que se'l trepitgen.
O sigui, que els bombin, sisplau, que els bombin. Perquè mal per mal, si el futur dels treballadors de les seves empreses ha de ser el mateix, quina falta ens fa que ningú els ajudi...
Salutacions company revolucionari! :-)
Crec que no s'ha de donar armes a l'arbitrarietat. I crec també que la crisi no l'han de pagar els qui menys culpa en tenen.